6.24.2012

EL PERIODICO.CAT


UN PROJECTE FRUSTRAT

El Conca... ja m'estranyava a mi

La desnaturalització de l'organisme cultural obeeix a l'intent del poder de recuperar el control del sector

Divendres, 22 de juny del 2012Augmentar/ Reduir textImprimirEnviar aquesta notícia
)
Juli Capella
El gener del 2009, el Parlament va posar en marxa la llei del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (Conca), un instrument de millora de la política cultural «al marge de les conjuntures polítiques». Però just en la següent conjuntura política, les eleccions del 2010, ja es va trair aquesta voluntat. El guanyador, CiU, va avortar la incipient institució i va retallar les seves funcions executives per convertir-la en un òrgan assessor. L'excusa principal va ser l'estalvi econòmic i la simplificació de les ajudes. Però és fàcil veure que no és cert: el Conca a penes representava el 2009 un 2,9% del pressupost de Cultura, que al seu torn suposava un escàs 0,9% del de la Generalitat. És a dir, el pressupost del Conca el 2009, d'11,5 milions (9,5, directament a ajudes), era un misèrrim 0,03% del de la Generalitat.
Arquitecte
zoomEl Conca... ja m'estranyava a mi_MEDIA_2
LEONARD BEARD

Edició Impresa

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en lapágina 8 de la secció deOpinión de l'edició impresa del dia 22 de juny de 2012VEURE ARXIU (.PDF)
​A més, la reforma de la llei crea un nou organisme, l'Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC), amb la consegüent despesa que l'estructura del Conca podia haver assumit. I no vol eliminar les ajudes del Conca, sinó que sigui la conselleria qui les atorgui directament de nou segons el seu criteri. Un altre argument és el suposat cost elevat en experts per a la concessió de les ajudes, però si es pretén donar-les amb cert rigor i imparcialitat és necessari comptar amb opinions contrastades de gent qualificada, i això té un cost just. Evidentment, sempre hi ha formes més barates de donar ajudes, a dit o mitjançant una tómbola, però no seria ètic ni seriós. Descartats, doncs, per incerts els arguments organitzatius i econòmics per treure competències al Conca, subjau el verdader: no compartir la imbricació activa amb el món cultural que implicava l'ens.
​Recordem que el Conca és una reivindicació de sectors culturals catalans agrupats en desenes d'institucions que van treballar durant anys per aconseguir que els partits l'assumissin als seus programes. Però per als polítics, qui paga mana, i la cultura no en pot ser una excepció. Aquí potser acceptaran una funció assessora, però mai executiva, ni tan sols per a les minúscules ajudes a la creació, únic àmbit (ni la producció ni la promoció) on operava el Conca. Només accepten consells dels quals es pugui fer cas omís sense oprobi ni responsabilitat.
​La involutiva llei òmnibus va comptar al Parlament amb els vots de CiU i el PP, com era d'esperar, però, rocambolescament, també amb els del PSC, instigador de l'organisme a través de l'afany deMaragall, i els d'ERC, que el va impulsar de manera sincera i valenta durant el mandat deTresserras. ¿Com es pot explicar aquesta variació? Només ICV va mantenir la coherència. Amb una majoria tan aclaparadora a favor d'aquest canvi radical hauria estat més honest eliminar el Conca o donar-li un nom d'acord amb les seves noves i minvades funcions.
​És del tot legítim que el Govern de torn pugui canviar una llei que no el satisfà. Per a això hi ha el Parlament. Però haurien d'explicar-se els verdaders motius ideològics del canvi de model. En realitat s'evidencia la desconfiança del polític en la democràcia participativa i la incorporació de la societat civil a tasques executives a través d'un procés parlamentari.
​A mi ja em va estranyar, la veritat, la creació del Conca. Em semblava una aposta massa civilitzada. Però amb 10 persones més vaig acceptar amb honor el repte de formar-ne part. No va ser fàcil, i en els escassos mesos de treball que ens van deixar ho vam intentar amb afany i convicció. Han quedat molts temes per resoldre, i segur que vam cometre errors, però almenys vam iniciar amb transparència, màxim entusiasme i rigor un camí coherent, marcat per la mateixa llei. Ja m'imaginava que si fèiem mínimament bé la nostra tasca tindríem en contra l'Administració, gelosa del seu poder, i certs elements culturals, acostumats a un clientelisme directe amb el polític i als quals destorbava la nostra independència.
Per això el novembre del 2011, després d'intentar salvar infructuosament la institució, 10 dels 11 membres del plenari vam decidir renunciar a fer d'objectes decoratius. Vam pensar ingènuament que la nostra dimissió massiva podria fer reflexionar els partits, però els interessaven més els seus tripijocs parlamentaris que un incòmode i diminut organisme on no hi havia els seus amb carnet, sinó gent del carrer, sempre sospitosa de pensar pel seu compte. Ara, després de set mesos de funcionament irregular del Conca, sense plenari, acaben de nomenar els nous consellers d'un ens desnaturalitzat, cada un d'un partit, és clar. Els desitjo molta sort en el seu nou càrrec assessor.
El meu compromís amb el càrrec que vaig acceptar al seu dia m'obliga a aquesta última i inútil rebequeria. Personalment estic convençut que aquest impàs serà l'últim alè d'una manera de fer política cultural a l'antiga, intentant controlar-ho tot (la cultura sóc jo). Els vents bufen amb força cap a una política més participativa, transparent i civil. En pocs anys retornarà un Conca de nou independent del poder, i si li donen una mica de confiança i mitjans anirà madurant com a instrument emancipador de la creació cultural i de l'art català. Jo ho veuré, n'estic segur. Arquitecte. Exconseller del Conca.