9.01.2012



Feres sense urpes?

Us  confessaré que el circ no m’agrada. 
Sincerament, veure feres, aparentment indomables amb queixals i urpes temibles, passant per “l’aro” envoltat de foc, m’entristeix enormement.
Últimament, però, el circ és un espectacle amb tendència a l'alça. Concretament el circ de tres pistes concèntriques que, indefectiblement, crea sobre l’espectador aquella sensació de desorientació badoca que provoca el no saber a on mirar.

Al centre de les tres pistes, el presentador repentinat, (guapo!-crida una veu anònima. Gràcies -contesta ell, amb falsa modèstia), amb indumentària escaient, acostuma a dirigir al públic assistent un discurs que, per repetitiu, ja no és ni escoltat... Impassible continua pronunciant el que està escrit. De fet, el seu contracte l’obliga a seguir un guió.

A la gàbia interior, les feres -aquelles mateixes feres impressionants que un dia proclamaren amb rugits esfereïdors la seva llibertat- esperen, sorprenentment submises, temoroses i amb mirada fugissera, que el domador, parapetat rere els barrots, espetegui el fuet contra el terra. A la seva senyal, les... diguem feres domesticades -oblidant incomprensiblement que la seva urpa encara potent i poderosa, pot ferir- passaran per "l’aro" i rebran, en el millor dels casos, una mirada complaent del domador que, fachenda i pronunciant els seus agraïments a la cridòria general amb un “curiosh sho” en el “muchash graciash” de fàcil imitació, saludarà al públic des de la segona pista.

Finalment, al tercer cercle d’aquesta carpa, que des de la meva posició acostumo a mirar de forma llunyana, uns elefants maldestres, d’origen europeu, acompanyats d’uns disciplinats domadors vestits de negre, marquen de forma vergonyosament intencionada un pas erràtic i arrítmic.

Fins fa poc, trobava a faltar la figura del mono amb la pandereta, però just a la funció d’ahir, en va aparèixer un, disfressat de militant de les SS, proferint crits amenaçadors cap a la gàbia (per cert, greixando ell, ehh! no us penseu!! Un mono d’aquells que viu del menjar que li escatimen a les feres!!) mentre la Reina de Cors d’Alicia en el País de las Maravillas, de tendència republicana, cridava: Que le cooooorten la cabeza!!! Hi ha rumors que el mono perdrà el seu contracte.... Jo sincerament crec que només el deixaren entre bambolines...

Davant aquesta disbauxa, el presentador repentinat (Guapo! Gràcies) es despentinava immers en un mar de dubtes i es que, sens dubte, i perdoneu la redundància, no deu ser gens fàcil reconduir l’espectacle seguint el guió!! De sobte, però, va aparèixer la veu de la seva consciència –que ja havia exercit abans de presentador, però ara amb més tics de l’habitual- per il·luminar-li el camí. Incrèdula, crec escoltar un xiuxiueig... Obre’ls-hi la reixa, li diu???

Me’n vaig anar ben intrigada. Van obrir la porta enreixada del passadís que em durà de nou a la gàbia on mal alimentada (penseu que els monos mengen molt!) malviuré fins a la propera funció... Si. Lamentablement, per saber si el presentador dubtós segueix els dictats de la seva consciència, hauré d’esperar fins la propera funció. Està programada per l’onze de setembre.

Jo hi aniré.
Aquesta no me la perdo!

Paraula de Gironina.