dimecres 26 de juny de 2013
El destructor! Santa Mònica com a símptoma.
Aquest text ha sortit publicat a la revista Bonart, al número 159 (juny i juliol 2013). El reprodueixo aquí tal com s'ha publicat. Com escrivia en el primer paràgraf, quan el vaig redactar no hi havia a penes informació sobre el futur del centre que fins d'aquí poc hauran dirigit Vicenç Altaió i Manuel Guerrero. Fa uns dies es va fer una roda de premsa (al restaurant Casa Leopoldo!) on es van confirmar algunes coses, entre elles, que, en comptes d'una gerència interna, hi haurà una directora del nou centre, la Conxita Oliver. Bona sort, doncs, a la col.lega en la nova feina. En tot cas, tret d'això i dels noms que formaran part del consell assessor que s'havia anunciat, encara no se sap massa bé quines raons han motivat la cancel.lació del projecte anterior ni en què consistirà exactament el nou equipament cultural. Com deia/dic en el meu text, "si d’aquí un temps, això té alguna concreció, jo seré el primer en aplaudir"; ara per ara, amb l'estiu i les vacances a tocar, encara no puc fer-ho.
Em poso a escriure aquestes línies sobre Arts Santa Mònica sense saber gairebé res. I no per culpa meva, ho prometo. Jo he preguntat per aquí i per allà, però en sabem poques coses. Potser quan aparegui aquest número de Bonart haurà transcendit alguna altra informació, però ho dubto. La impressió és que Mascarell ha procedit com en anteriors ocasions: acabar amb allò que hi havia, encara que no tingui res més bo que oferir per a substituir-ho. Ja ho va fer amb l’antic CoNCA, amb el projecte de Canòdrom… primer va arrasar amb el que tant havia costat de dissenyar o de construir. I com a alternativa inicial, la retòrica.
Ara, passa el mateix. Sabem que el projecte d’Arts Santa Mònica que dirigia Vicenç Altaió des de l’any 2009 quedarà fulminat. Una iniciativa que, com en els altres casos apuntats, havia nascut en el període del Conseller Tresserras i que dilapidarà el Conseller Mascarell. Un amic suggeria la possibilitat que tota aquesta ànsia destructiva no pugui explicar-se més que per vies psicoanalítiques: Mascarell, ressentit per no haver estat Conseller de Cultura en l’últim tripartit, esdevé trànsfuga i s’aplica amb disciplina digna de millor causa a enderrocar tot el que el seu predecessor havia enlairat. Se non è vero…
Per mi, la qüestió central, ara, no és jutjar la programació d’Arts Santa Mònica ni jutjar la direcció d’Altaió. Tot és opinable i ens falta perspectiva. Uns adduiran que el tancament del centre que dirigia Ferran Bareblit no s’havia d’haver produït mai, més ara que sabem que el Canòdrom va ser una utopia. Uns altres poden pensar que la feina que es va fer sota la marca KRTU va ser molt més productiva i coherent que aquesta última etapa. N’hi haurà que defensaran l’estil heterodox de programar Santa Mònica, aquesta suggeridora comprensió de la cultura com una barreja d’art, ciència i pensament, almenys fins que es van veure ofegats per les consignes polítiques.
El nus de la qüestió és la destrucció per la destrucció. Com a alternativa a Arts Santa Mònica, la conselleria i el propi Mascarell han tornat a fer retòrica. En seu parlamentària va dir que el nou centre serà un “laboratori, punt de confluència de la creativitat i generador de continguts que circulin pel territori i internacionalment”. Diguem-ho clar: això i res és el mateix. Si d’aquí un temps, això té alguna concreció, jo seré el primer en aplaudir. Però, ara per ara, em consta que ni ells saben què volen. Jordi Sellas ha dit que la direcció del centre es repartirà entre una gerència interna des de la conselleria i un consell de notables “rellevants i inqüestionables”. Un consell de notables? Per posar-se a tremolar.
I, encara, una altra cosa. Aquesta indefinició se superposa al continu tancament de centres d’art contemporani (Espai Zero, Can Xalant, el perill sobre Can Felipa). No siguem ingenus: al destructor Mascarell les pràctiques artístiques contemporànies no li interessen gens. Un dels motius per argumentar el tancament de Santa Mònica ha estat el descens de visitants (quan és ell qui va forçar la restricció horària de l’equipament). Ell vol la cultura empresarial, el negoci. I per això deixa erm el nostre espai artístic. Poca broma!
Comentaris