7.17.2013

Matx de Pallasos a l’Espai Lliure – Ser pallasso és el millor que hi ha! – eldiario.es


El 'Matx de pallassos' està esdevenint un clàssic./Gina Aspa
El ‘Matx de pallassos’ està esdevenint un clàssic./Gina Aspa

Dos equips, un ring, un àrbitre, el públic i molta intel·ligència. Són els ingredients principals del Matx de pallassos que ha entusiasmat els espectadors de l’Espai Lliure i què, donada la seva esportivitat, el seufair play, podria treure els colors a molts professionals i aficionats a altres disciplines en què s’enfronten dos equips. No es tracta de fer gols, ni parlar-ne. El repte és fer riure la concurrència amb agilitat mental i enginy (humor intel·ligent, no?). Els assistents tenen doble feina: triar els arguments a partir dels quals hauran d’improvisar els pallassos i puntuar després de cada actuació. La idea és de la companyia brasilera Jogando no Quintal i la versió catalana, de Jaume Mateu i Montserrat Trias, ja ha corregut pel Cabaret Coluche, i el Festival Circ Cric, a la seu d’aquest al Montseny.
Per començar, s’escullen els equips. Quatre pallassos aniran de taronja I quatre, de blau. Les plantilles, de Champions: per un banda van quedar el Tortell Poltrona, el Claret Clown, Alba Serraute i Lola González. Per l’altra, Pere Hosta, Cristi Garbo, Jordi Martínez i Merche Ochoa. Pep Callau no va callar fent d’àrbitre i mestre de cerimònies i Sabanni va ser el just i magnànim línier. La música i els efectes sonors, des de dalt, a càrrec de Lluís Rodríguez.
El més interessant de la proposta és veure en el mateix escenari una nòmina dels millors pallassos de Catalunya: la veterania de Tortell Poltrona, la perfecta dicció de Jordi Martínez, la sensualitat de Cristi Garbo, l’esoterisme fascinant i acrobàtic d’Alba Serraute, la tossudesa de Claret Papiol, la seguretat de Merche Ochoa, la deliciosa descoordinació de Pere Hosta i la bogeria de Lola González.
L’espectacle no està gens encorsetat. Hi ha unes directrius, unes regles del joc, però mana la improvisació, el què vol dir que cada dia serà diferent. Aquesta llibertat dóna als artistes la possibilitat de mostrar-se en estat pur (la feina del pallasso és aquesta, després de tot). I, encara que el tema proposat per una espectadora sigui “las patatas al jamón”, els quatre artistes s’ho poden fer venir bé per parlar de Bárcenas, dels sobres i dels comptes a Suïssa. No es pot negar que el tema, si no fos perquè és real, té una altísima dosi d’humor.
D’aquesta manera, assistim a un espectacle per a totes les edats (diguem que a partir dels 10 anys; no és per a més petits) en el qual es reivindica la intel·ligència, la llibertat, la felicitat per sobre de tot. Les proves que han de superar els dos equips, van més enllà de la diversió pura i dura (que n’hi ha, molta). Ens fan veure, per exemple, que els objectes serveixen per a més coses que per allò què van ser inventats: la imaginació pot ser més agraïda que la funcionalitat! I que, encara que ens dictin el què hem de fer (començant les frases d’una història per una lletra de l’abecedari: gran joc per jugar-hi a casa!), som lliures de fer-ho com volguem. N’hi ha que d’això en dicen imaginació; altres en diuen intel·ligència. De l’una i de l’altra n’hi ha un munt a Matx de pallassos.