La cosa ve a tomb de la següent polèmica:
Chris Bliss, un showman americà acaba les seves actuacions amb una rutina de malabars amb tres pilotes de tennis i música dels Beatles (Golden Slumbers/Carry That Weight/The End). El número en qüestió no és gens tècnic, però va absolutament quadrat amb el tempo de les cançons i té certa gràcia ja que comunica emocions amb els moviments, encara que els trucs de malabars siguin repetitius. A principis de 2006 algú va penjar l'actuació a Internet i va resultar un èxit al·lucinant i milions de persones el van veure amb molt pocs dies i molts penjaven missatges entusiastes dient que era un malabarista extraordinari.
Entre aquests comentaris, però, també n'hi havia de malabaristes o gent acostumada a veure actuacions de malabars que atribuïen l'èxit del vídeo al fet que la gent no havia vist un malabarista bo en la vida i que per això es deixaven impressionar pel primer showman que feia quatre "cosetes" amb una música de fons. Encapçalant les "protestes" hi havia el portentós Jason Garfield, un malabarista que és tot tècnica i que defensa que els malabars són un esport (inclús està intentant que sigui reconegut com esport olímpic). No només això! Sinó que sempre que té la oportunitat intenta ridiculitzar (en un to força insultant) els malabaristes que no s'esforcen en fer coses difícils i que només busquen els números que funcionen davant del públic (com fer malabars amb pomes i anar-se-les menjant). En la seva lluita en la defensa dels malabars com a esport va crear l'any 2000 la World Juggling Federation, en contraposició a la ja existent International Jugging Association, on els concursos de malabaristes serien jutjats només per criteris tècnics i no per l'estètica, la opinió del públic, el que més somriu, les gràcies que fa, etc. Total, que aquest personatge va gravar un vídeo amb la mateixa música que Chris Bliss però amb una rutina de cinc boles de dificultat extrema. El vídeo s'anomena Chris Bliss Diss i està rodat en un garatge amb una pèssima il·luminació i presentació. Aquest vídeo també el va veure molta gent i va rebre molts comentaris. La majoria dient que, malgrat tot, preferien el vídeo de Bliss, encara que ben pocs sabien explicar el perquè (la manca de vocabulari per discussions estètiques és universal). Tants comentaris negatius va rebre, que inclús va publicar un altre vídeo a la seva pàgina web per explicar-se millor i demanava als seus detractors que raonessin perquè un vídeo era millor que l'altre.
Bé vosaltres podeu veure els dos vídeo i decidir quin us agrada més i ja seria la pera que poguéssiu explicar el perquè i ens féssiu un comentari aquí per discutir (les discussions són bones, són símptoma de salut). I això no s'acaba aquí, la polèmica va tenir un gir inesperat a causa del músic Fatboy Slim que ja explicaré un altre dia...
Chris Bliss, un showman americà acaba les seves actuacions amb una rutina de malabars amb tres pilotes de tennis i música dels Beatles (Golden Slumbers/Carry That Weight/The End). El número en qüestió no és gens tècnic, però va absolutament quadrat amb el tempo de les cançons i té certa gràcia ja que comunica emocions amb els moviments, encara que els trucs de malabars siguin repetitius. A principis de 2006 algú va penjar l'actuació a Internet i va resultar un èxit al·lucinant i milions de persones el van veure amb molt pocs dies i molts penjaven missatges entusiastes dient que era un malabarista extraordinari.
Entre aquests comentaris, però, també n'hi havia de malabaristes o gent acostumada a veure actuacions de malabars que atribuïen l'èxit del vídeo al fet que la gent no havia vist un malabarista bo en la vida i que per això es deixaven impressionar pel primer showman que feia quatre "cosetes" amb una música de fons. Encapçalant les "protestes" hi havia el portentós Jason Garfield, un malabarista que és tot tècnica i que defensa que els malabars són un esport (inclús està intentant que sigui reconegut com esport olímpic). No només això! Sinó que sempre que té la oportunitat intenta ridiculitzar (en un to força insultant) els malabaristes que no s'esforcen en fer coses difícils i que només busquen els números que funcionen davant del públic (com fer malabars amb pomes i anar-se-les menjant). En la seva lluita en la defensa dels malabars com a esport va crear l'any 2000 la World Juggling Federation, en contraposició a la ja existent International Jugging Association, on els concursos de malabaristes serien jutjats només per criteris tècnics i no per l'estètica, la opinió del públic, el que més somriu, les gràcies que fa, etc. Total, que aquest personatge va gravar un vídeo amb la mateixa música que Chris Bliss però amb una rutina de cinc boles de dificultat extrema. El vídeo s'anomena Chris Bliss Diss i està rodat en un garatge amb una pèssima il·luminació i presentació. Aquest vídeo també el va veure molta gent i va rebre molts comentaris. La majoria dient que, malgrat tot, preferien el vídeo de Bliss, encara que ben pocs sabien explicar el perquè (la manca de vocabulari per discussions estètiques és universal). Tants comentaris negatius va rebre, que inclús va publicar un altre vídeo a la seva pàgina web per explicar-se millor i demanava als seus detractors que raonessin perquè un vídeo era millor que l'altre.
Bé vosaltres podeu veure els dos vídeo i decidir quin us agrada més i ja seria la pera que poguéssiu explicar el perquè i ens féssiu un comentari aquí per discutir (les discussions són bones, són símptoma de salut). I això no s'acaba aquí, la polèmica va tenir un gir inesperat a causa del músic Fatboy Slim que ja explicaré un altre dia...
Comentaris
En el del Jason em molesta el seu cos que trobo que es massa protagonista, la seva expressió corporal està molt encartronada. I que no te gens de poesia, no entenc per que vol que li agradi mes a la gent que l´altre si vol que sigui un esport. Es una mica contradictori, si vol que sigui esport es clar que es millor i no s´ha de molestar a criticar els que son mes dolents. El que agrada a la gent no es només la tècnica, la tècnica però impressiona. Gracies per l´article, m´ha fet passar una bona estona amb el video.
Concretament, jo veig en el vídeo de Jason Garfield un toc freak. Tipus la "mujer barbuda", una espècie d'animal de fira superdotat pels malabars, potser incapaç de comunicar emocions, però encara interessant per la seva singularitat.