Això es un article d´opinió del Ferran Mascarell del suplement de cultura del Avui, d´avui. Te un paràgraf que no te pèrdua.( us el poso en vermell). També hi ha un article que diu que la Generalitat assegurarà que le circ cric funcioní fins que es facin noves normatives.
V aig conèixer Jaume Mateu (Tortell Poltrona) ja fa molt de temps. Va ser el primer pallasso professional que vaig tractar. Em va cridar l'atenció el seu entusiasme i la seva preocupació social. Després el vaig veure sovint, sempre acompanyat de Montse Tries, quan posava gran part de les seves energies a l'aventura de Pallassos sense Fronteres i mirava d'estendre un somriure entre els nens i les nenes de les comunitats més traumatitzades del planeta, sigui per les guerres o pel subdesenvolupament crònic.
Amb el temps, vaig haver de compartir diverses vegades la seva voluntat d'instal·lar el seu circ a Barcelona. Ell com a promotor, jo com a responsable de les polítiques culturals de la ciutat. Em sembla que puc afirmar que sempre ens hem entès, com segurament s'entén amb la majoria de regidors de cultura de la majoria dels pobles i ciutats de Catalunya. Però no és menys veritat que, fet i fet, els regidors de cultura solen manar molt poc sobre l'espai urbà de la ciutat; solen fer-ho els alcaldes, els regidors de la via pública i els regidors dels districte, allà on n'hi ha.
Recordo les penes i suors de dues de les seves instal·lacions a Barcelona: la que els va portar a instal·lar-se al Parc de la Barceloneta, al costat del nou edifici de Gas Natural, i la que els va dur a l'esplanada de davant del Pavelló Mies Van de Rohe, a Montjuïc. En totes dues ocasions va haver de començar gairebé de zero la negociació amb els seus interlocutors, administradors del territori. Aquelles feixugues negociacions el posaven malalt, tot i que el seu rostre serè no el delatava mai.
Molts dels seus interlocutors, o els que estaven darrere, tractaven el circ com una rèmora del passat, com una molèstia, més que no pas com un art de present i de futur. Ja fa prop de 25 anys que la troupe del Circ Cric reclamava amb vehemència que la Generalitat de Catalunya redactés una normativa general que permetés al circ català liquidar alguns dels entrebancs que l'estrangulaven i en permetés l'expansió, com estava passant en altres països, com ara Canadà, Bèlgica i França.
Com és obvi el govern de Catalunya no va fer ni ha fet encara res. Va deixar passar el temps i gairebé va aconseguir que dues generacions senceres de creadors de circ perdessin els ànims i la voluntat creativa. Però per sort a Catalunya i arreu la cultura la fa la gent, i no l'administració pública. Per sort, molts d'aquells creadors van decidir mantenir els seus anhels tot i la indiferència dels governs de la Generalitat i la incomprensió de molts ajuntaments. Amb el temps he anat coneixent molts altres creadors o promotors del món del circ: la gent de Nou Barris (de l'Ateneu i de l'Escola), Ricard Panadés, en Juanito i en Sergi Díaz, Bet Miranda i Jordi Aspa (Escarlata Circus), la troupe de Leandre Ribera, Premi Nacional de Circ 2006, Joan Montanyés (Monti), Pepa Plana, Claret Papiol i Jordi Jané, per citar-ne només alguns. Tots tenen una característica en comú: creuen en el que fan, creuen que el circ és alguna cosa més que un entreteniment banal i anacrònic. Tots demostren amb la seva feina que tenen raó, que el circ és avui una disciplina plena de modernitat, que aporta a la cultura catalana renovació estètica, hibridació, transgressió i fusió de disciplines. Tots demostren cada dia que el circ -com totes les coses de la cultura- s'ha de deixar de mirar com si d'un ornament banal es tractés i s'ha de comprendre com una manifestació constitutiva d'una societat que promou l'expressivitat, la creativitat i el sentit de comunitat de les persones.
Fa 20 anys no es van fer les polítiques culturals que tocava. Ara no ja hi ha excusa. La generació d'artistes del circ dels 80 i 90 del segle passat ha fet amb escreix la seva feina. Ara toca que les polítiques públiques facin bé el que els pertoca. És l'hora d'acabar amb la indiferència política; és l'hora de deixar de mirar cap a un altre costat; és l'hora de les polítiques eficients.
He dit moltes vegades que la missió de les polítiques públiques no és altra que donar oportunitats a les persones i sentit de col·lectivitat a la comunitat. Donar oportunitats a la gent del circ vol dir dictar les regles elementals de joc que els permetin fer bé la seva feina.
La cultura és un dret, diu l'Estatut. La gent del circ també té dret a crear i a treballar en condicions dignes, i també els ciutadans tenim dret a gaudir-ne. Molts mandarins de la pàtria miren enlluernats les piruetes de la gent del Circ de Soleil i no saben veure l'excel·lència i la potencialitat del circ català. Ja sol passar. D'això se'n diu provincianisme. El circ català és una realitat plena de futur que ha donat al país molt més del que els governs li han donat a ell. El crit d'en Tortell Poltrona: "Prou! Me'n torno a casa", ha de ser l'últim fora de la carpa instal·lada en condicions a qualsevol indret de Catalunya i del món.
Jaume Mateu, més conegut com Tortell Poltrona, davant un dels vehicles del Circ Cric, empresa que ha hagut de plegar per falta de suport institucional.
V aig conèixer Jaume Mateu (Tortell Poltrona) ja fa molt de temps. Va ser el primer pallasso professional que vaig tractar. Em va cridar l'atenció el seu entusiasme i la seva preocupació social. Després el vaig veure sovint, sempre acompanyat de Montse Tries, quan posava gran part de les seves energies a l'aventura de Pallassos sense Fronteres i mirava d'estendre un somriure entre els nens i les nenes de les comunitats més traumatitzades del planeta, sigui per les guerres o pel subdesenvolupament crònic.
Amb el temps, vaig haver de compartir diverses vegades la seva voluntat d'instal·lar el seu circ a Barcelona. Ell com a promotor, jo com a responsable de les polítiques culturals de la ciutat. Em sembla que puc afirmar que sempre ens hem entès, com segurament s'entén amb la majoria de regidors de cultura de la majoria dels pobles i ciutats de Catalunya. Però no és menys veritat que, fet i fet, els regidors de cultura solen manar molt poc sobre l'espai urbà de la ciutat; solen fer-ho els alcaldes, els regidors de la via pública i els regidors dels districte, allà on n'hi ha.
Recordo les penes i suors de dues de les seves instal·lacions a Barcelona: la que els va portar a instal·lar-se al Parc de la Barceloneta, al costat del nou edifici de Gas Natural, i la que els va dur a l'esplanada de davant del Pavelló Mies Van de Rohe, a Montjuïc. En totes dues ocasions va haver de començar gairebé de zero la negociació amb els seus interlocutors, administradors del territori. Aquelles feixugues negociacions el posaven malalt, tot i que el seu rostre serè no el delatava mai.
Molts dels seus interlocutors, o els que estaven darrere, tractaven el circ com una rèmora del passat, com una molèstia, més que no pas com un art de present i de futur. Ja fa prop de 25 anys que la troupe del Circ Cric reclamava amb vehemència que la Generalitat de Catalunya redactés una normativa general que permetés al circ català liquidar alguns dels entrebancs que l'estrangulaven i en permetés l'expansió, com estava passant en altres països, com ara Canadà, Bèlgica i França.
Com és obvi el govern de Catalunya no va fer ni ha fet encara res. Va deixar passar el temps i gairebé va aconseguir que dues generacions senceres de creadors de circ perdessin els ànims i la voluntat creativa. Però per sort a Catalunya i arreu la cultura la fa la gent, i no l'administració pública. Per sort, molts d'aquells creadors van decidir mantenir els seus anhels tot i la indiferència dels governs de la Generalitat i la incomprensió de molts ajuntaments. Amb el temps he anat coneixent molts altres creadors o promotors del món del circ: la gent de Nou Barris (de l'Ateneu i de l'Escola), Ricard Panadés, en Juanito i en Sergi Díaz, Bet Miranda i Jordi Aspa (Escarlata Circus), la troupe de Leandre Ribera, Premi Nacional de Circ 2006, Joan Montanyés (Monti), Pepa Plana, Claret Papiol i Jordi Jané, per citar-ne només alguns. Tots tenen una característica en comú: creuen en el que fan, creuen que el circ és alguna cosa més que un entreteniment banal i anacrònic. Tots demostren amb la seva feina que tenen raó, que el circ és avui una disciplina plena de modernitat, que aporta a la cultura catalana renovació estètica, hibridació, transgressió i fusió de disciplines. Tots demostren cada dia que el circ -com totes les coses de la cultura- s'ha de deixar de mirar com si d'un ornament banal es tractés i s'ha de comprendre com una manifestació constitutiva d'una societat que promou l'expressivitat, la creativitat i el sentit de comunitat de les persones.
Fa 20 anys no es van fer les polítiques culturals que tocava. Ara no ja hi ha excusa. La generació d'artistes del circ dels 80 i 90 del segle passat ha fet amb escreix la seva feina. Ara toca que les polítiques públiques facin bé el que els pertoca. És l'hora d'acabar amb la indiferència política; és l'hora de deixar de mirar cap a un altre costat; és l'hora de les polítiques eficients.
He dit moltes vegades que la missió de les polítiques públiques no és altra que donar oportunitats a les persones i sentit de col·lectivitat a la comunitat. Donar oportunitats a la gent del circ vol dir dictar les regles elementals de joc que els permetin fer bé la seva feina.
La cultura és un dret, diu l'Estatut. La gent del circ també té dret a crear i a treballar en condicions dignes, i també els ciutadans tenim dret a gaudir-ne. Molts mandarins de la pàtria miren enlluernats les piruetes de la gent del Circ de Soleil i no saben veure l'excel·lència i la potencialitat del circ català. Ja sol passar. D'això se'n diu provincianisme. El circ català és una realitat plena de futur que ha donat al país molt més del que els governs li han donat a ell. El crit d'en Tortell Poltrona: "Prou! Me'n torno a casa", ha de ser l'últim fora de la carpa instal·lada en condicions a qualsevol indret de Catalunya i del món.
Jaume Mateu, més conegut com Tortell Poltrona, davant un dels vehicles del Circ Cric, empresa que ha hagut de plegar per falta de suport institucional.
Comentaris
com que no es el facebook
m'agrada això
gracies a tots els que des de fa 30 anys continuen aportant la passio del circ a aquells que us edmirem
la vostre lluita es una lluita sense fi!!
la seguirem per seguir creixent!
fins sempre contraculturaaaa