Aquest és l'espectacle que el Cirque du Soleil té a l'hotel Treasure Island (des de 1993). Si heu vist Alegria, Saltimbanco o Quidam heu vist d'alguna manera un trocet de Mystère. Això és així per dos motius, el primer és que el director és el mateix, Franco Dragone (des del 2000 independitzat del Soleil) i el segon és que molts números que estaven en aquells espectacles (¿els millors?) ara estan a Mystère.
La empremta Dragone és nota des del principi, per les disfresses i maquillatge de fantasia amb goma-espuma a dojo i un seguit de personatges que van deambulant en segon terme per l'escenari i que a vegades intervenen maldestrement en algun número dels artistes. Suposadament, aquests personatges representen un celebració de la vida en el futur i en el passat, etc., etc. (podria ser una altra cosa totalment diferent i ningú ho notaria).
El primer que cal destacar són les entrades còmiques. Brian Dewhurst (que té més de setanta anys) fa d'acomodador desastrós al principi de l'espectacle: enviant la gent a l'altra banda, tirant crispetes pel cap,... I després fa un parell d'entrades més sempre emprenyant algú del públic, per satisfacció de la resta. Pel que es veu, aquestes entrades estan pensades per un altre dels components originals del Cirque du Soleil, Wayne Hronek (que feia el paper abans d'ell). L'altre personatge còmic és una nena petita (Anna Zlatkova, el dia que jo hi vaig anar) que identifica un home de la primera fila amb el seu "papa" al qual li farà fer de tot durant la funció. Són números molt simples i molt efectius que ajuden a apropar el públic el món llunyà de Mystère.
La resta de números de circ interessants són:
1. El cub aeri: Aquest número únic al món creat pel rus Mikhail Matorin pel Moscow Circus (encara que ara treballa amb el Soleil), val un espectacle. El realitza Paul Bowler, el mateix que vam poder veure a Barcelona amb Alegíra. És una combinació perfecta de trapezi i malabarisme amb un cub metàl·lic que dona la impressió de canviar de color depenent de la il·luminació.
2. Mà a mà: Els dos germans Lorador (portugal) fan un magnific número de força i agilitat.
3. Bàscula: Un número realment bo. El final del número l'acròbata que surt disparat de la bàscula aterra al capdamunt d'una torre de tres acròbates. Crec que aquest número també va estar a Dralion o Quidam (si no era molt semblant).
4. Màstils xinesos: La gràcia estètica està en que els acròbates porten unes màscares al clatell i fan tot el número d'esquenes al públic. El número és molt semblant a un que sortia a Saltimbanco.
Altres números menys interessants són els de les barres asimètriques a gran alçada amb quadrant aeri, el de les cordes elàstiques combinades amb trapezi (que ja estaven a Saltimbanco) i el de llit elàstic.
La música en directe encaixa perfectament. És per l'estil d'Alegria, però amb tocs (diguem-ne) ètnics i uns timbals gegants Taiko japonesos que serveixen per fer les parades inicial i final "a lo grande".
Aquest espectacle podria ser perfectament itinerant com Alegria, Saltimbanco, Dralion o Quidam. Està en la mateixa línia, però és segurament el millor de tots. No només per la qualitat de cada número, sinó també pel bon ritme que té tot l'espectcle, que mai decau, gràcies als còmics i les extraordinàries possibilitats tècniques del teatre que fan els canvis en un obrir i tancar d'ulls mentre algun dels personatges distreu l'atenció del públic.
L'única cosa que li puc retreure és l'excessiu amalgama de personatges secundaris (tants com 12 grupets diferents) amb pretensions de simbolitzar alguna cosa, que sovint despistes i no contribueixen en res al desenvolupament de l'espectacle. Sobretot el cargol (de vinya) inflable final que no ve a tomb de res.
Comentaris