Fa temps vaig escriure sobre la mentida i us vaig dir que us parlaria del Quevedo. Aquí us he transcrit l´article de Joan TOMAS que parlà d´ell. Que va sortir al diari Mirador el 27 de Juny del 1935. Arqueologia nois arqueologia. Si us agrada us puc transcriure el dels Olwars ( trapezistes el forçut dels quals es deia Gabriel com jo)
Fa molt temps que no he vist el meu amic Quevedo.
Qualsevol dia, però-potser demà mateix-, el trobaré al carrer de Pelai, a la Plaça de Macià, al Paral·lel, a la Porta de la Pau...
Ell sempre és al carrer. Li cal, per a viure, l´aire i el sol, i la gent que passa.
Es venedor ambulant. Ho és per necessitat i per convicció. Difícilment, ara, sabria estar-se a una botiga.
Que ven?
Ven de tot. Ven rellotges, bijuteria alemanya, entrades de futbol, joguines mecàniques, caramels, cinturons, estilogràfiques, aparells per a pelar patates, etc, etc
Quan el trobo, em fa invariablement, dues preguntes: 1ªCom estic de relacions amb el tinent d´alcalde del districte sisè.
2ª Si ja m´he pensat bé allò de les puces.
Les puces són , per a Quevedo, una preocupació constant.
Deixeu-me explicar:
Melcior Quevedo, fill de Barcelona, nascut al carrer de Valldonzella, fou, en un temps, un home mundialment conegut.
D´això han transcorregut molt anys. Quevedo en té ara una seixantena. La seva època gloriosa estigué compresa entre els seus vint-i-cinc i quaranta.
Aventurer com a bon català. Quevedo, un dia, de molt jove, es llençà a córrer món.
En terres de França, on va anar a raure, no es parlava d´altra cosa que de la gran fira de fenòmens amb la qual James Anthony Bailey, successor del famosíssim Barnum, acabava de meravellar l´Anglaterra i l´alemanya i es disposava a espaterrar els francesos
Es contaven de Barnum històries de llegenda. Tothom sabia que una dona amb barba i un home en estat salvatge l´havien fet milionari.
Quevedo va veure el seu esdevenidor de color de rosa.
Decidí ell també, explotar fenòmens.
El primer fou una geganta que arreplegà en no sé quin poblet de València. Pesava 23 roves. La cama mesurava una circumferència de 83 centímetres.
Després, li tocà el torn a la geganta Brunilda, rossa i alemanya, com el seu nom indicava. Tenia dos metres quaranta d´alçària.
Més endavant, un xicotàs de Magallón. Es deia Domènec Torres, tenia vint-i-quatre anys i pesava 235 quilos.
Finalment, encara una altra geganta.
Aquesta vegada, anglesa: Miss Emma. Cinquanta-quatre anys. Dos metres trenta.
Aquests fenòmens no sortien prou a compte. <>
Calia cercar quelcom més interessant.
Quevedo descobrí i presentà aleshores els dos novios fin de siglo. Ella era la marquesa austríaca Agnés- això de marquesa, creieu-vos-ho!-. Tenia cinquanta-dos anys i no passava d´uns tres pams i mig d´alçària. Ell era el mexicà Rosis, divuit anys, dos metres vint-i-tres. Quevedo els ensenyava vestits de nuvi. Naturalment. Ella , amb vestit blanc de gasa i la flor de taronger, i ell amb jaqué negre i barret de copa.
En la llista de fenòmens explotats per Quevedo, mereix ésser esmentada d´una manera especial la india salvaje.
Quevedo la portava pel món lligada amb una cadena pel nas. Ella només cridava "Arriatਠi quan veia una criatura de bolquers els ulls se n´hi anaven.
Les mares estaven esgarrifades.
- D´on la vàreu treure aqueixa dona, Quevedo?- li vaig preguntar un dia.
-D´on ? D´una casota del carrer de l´est.
Era una pobra negra de la Martinica que un poca-vergonya de Marsella havia deixat abandonada ací.
Quevedo , doncs, igual que Barnum, també oferia fenòmens trucats, fenòmens que no eren tals fenòmens que no eren tals fenòmens.
Tot i així, es féu més savi que ric.
Quan va guanyar diners llargs fou en explotar les puces ensinistrades.
- Era el deliri!- recorda.
A la nostra ciutat, al lloc on hi ha actualment el Poliorama, va recaptar més de vint- mil duros en una curta temporada.
La companyia es componia de 300 artistes.
Estaven segons els programes, instruidas a la alta escuela i anaven espléndidamente vestidas.
Hi havia clowns, ballarines, saltadors, etcètera.
La representació durava mitja hora i cada representació constava de quatre parts.
Quevedo es feia dir Quevedini. Portava una perilla romàntica i un llarg bigoti. Vestia de frac. Sobre el frac, vuit o deu medalles. El cabell, millor dit : La melena amb tirabuixons.
Primera part: Començava amb uns carrets daurats arrossegats per vuit puces.
Això es titulava: Equipajes del pais del oro.
En aquesta part sortien els clowns Tom i Nipp, que eren dues puces tontes. Simulaven un duel. També hi sortien les divuit puces árabes, que eren escollides entre les millors saltadores de la troupe. I la senyora Flàvia, que passava la maroma.
De la segona part, el quadro més sobresortint es titulava: Pobres esclavos. Consistia en una renglera de puces amb unes cadenes al coll, que no es podien ni moure.
Era un quadro que, segons recorda Quevedo, inspirava al públic molta compassió.
En aquesta part treballava també la quadrilla italiana dels germans Polexine, balladors de terantel·les. A més la senyora Loppa treballava al trapezi i el senyor Filie saltava amb crosses.
Entre pèntesi:
Totes les artistes, com veieu, estaven batejades, amb nom de senyor o senyora, i nacionalitzades a diversos països.
Totes, però, eren femelles, car sembla que les puces mascles s´enamoren fàcilment i no són aptes per a res.
La majoria procedien de la barriada de Sans. Alguna entre les mes notables, havia estat enviada directament del Marroc. Asseguren els entesos que una puça del Marroc arriba a saltar 200 vegades la sweva alçària, quan el normal és140 vegades.
Tornem a la representació.
La segona part acabava amb la gran cavalcada i la tercera s´iniciava amb una carrera en la qual es disputava el premi Canadà. Seguien uns acròbates parisienses; després, el combate de la vanguardia de Pirof, entre serbios y búlgaros, i per fi, Madame Pepita, con sus producciones peligrosas del salto de circulo.
-Per què el qualificàveu de perillós, aquest salt?- vaig preguntar a Quevedo.
-Perquè en alguna ocasió arribava Madame Pepita a saltar damunt el públic.
Quevedo, si bé ensenyava l´espectacle a ojo desnudo, no l´havia assegurat encara- com féu l´any 1929, a l´Exposició, una senyora- contra una imposible deserción.
Per cert que, a propòsit d´aquest salt perillós, Quevedo explica una anècdota.
A Saragossa, un dia, Mme. Pepita, en fer el seu sensacional exercici, anà a caure a l´escot d´una espectadora.
- Reina Santíssima- féu aquesta.
Cercà amb els dits i
- Teniu- Digué a Quevedo.
-Perdoni, senyora, aquesta no és ¨Madame Pepita- hagué d e replicar Quevedo, sentint-ho molt.
Aquesta anècdota em recorda una del famós dressador de puces francès Obicini.
Treballant davant el rei Lluís-Felip, una artista va saltar sobre el duc d´Aumale.
El vespre, Obicini la va rebre dintre un sobre.
En una nota es llegia. Ja ha sopat;.
La quarta part del programa que presentava Quevedini consistia en l´explicació de la manera de caçar puces i d´educar-les ensenyar-les i alimentar-les.
Això darrer era el més fàcil.
-Mireu: us les poseu al braç i ja n´hi ha prou- Explicava Quevedo.
-Cada dia?
-Tant com cada dia, no . Les puces s´han de saber fer creure per fam. Tingueu present que totes les bèsties ensinistrades treballen o bé per por, o bé per fam, o bé per costum. Ja comprendreu que ni per por ni per costum farien gaire gran cosa, les puces. Cal apel·lar a la fam.
Quevedo els enyora, encara, aquells temps...
Voldria tornar a muntar una barraca.
-Ajudeu-me- em demana cada vegada que el veig-. Farem un afer magnífic. Penseu-vos-hi bé. Al districte sisè, eh? Això de les puces no és cosa de pobres.
Joan TOMAS.
Fa molt temps que no he vist el meu amic Quevedo.
Qualsevol dia, però-potser demà mateix-, el trobaré al carrer de Pelai, a la Plaça de Macià, al Paral·lel, a la Porta de la Pau...
Ell sempre és al carrer. Li cal, per a viure, l´aire i el sol, i la gent que passa.
Es venedor ambulant. Ho és per necessitat i per convicció. Difícilment, ara, sabria estar-se a una botiga.
Que ven?
Ven de tot. Ven rellotges, bijuteria alemanya, entrades de futbol, joguines mecàniques, caramels, cinturons, estilogràfiques, aparells per a pelar patates, etc, etc
Quan el trobo, em fa invariablement, dues preguntes: 1ªCom estic de relacions amb el tinent d´alcalde del districte sisè.
2ª Si ja m´he pensat bé allò de les puces.
Les puces són , per a Quevedo, una preocupació constant.
Deixeu-me explicar:
Melcior Quevedo, fill de Barcelona, nascut al carrer de Valldonzella, fou, en un temps, un home mundialment conegut.
D´això han transcorregut molt anys. Quevedo en té ara una seixantena. La seva època gloriosa estigué compresa entre els seus vint-i-cinc i quaranta.
Aventurer com a bon català. Quevedo, un dia, de molt jove, es llençà a córrer món.
En terres de França, on va anar a raure, no es parlava d´altra cosa que de la gran fira de fenòmens amb la qual James Anthony Bailey, successor del famosíssim Barnum, acabava de meravellar l´Anglaterra i l´alemanya i es disposava a espaterrar els francesos
Es contaven de Barnum històries de llegenda. Tothom sabia que una dona amb barba i un home en estat salvatge l´havien fet milionari.
Quevedo va veure el seu esdevenidor de color de rosa.
Decidí ell també, explotar fenòmens.
El primer fou una geganta que arreplegà en no sé quin poblet de València. Pesava 23 roves. La cama mesurava una circumferència de 83 centímetres.
Després, li tocà el torn a la geganta Brunilda, rossa i alemanya, com el seu nom indicava. Tenia dos metres quaranta d´alçària.
Més endavant, un xicotàs de Magallón. Es deia Domènec Torres, tenia vint-i-quatre anys i pesava 235 quilos.
Finalment, encara una altra geganta.
Aquesta vegada, anglesa: Miss Emma. Cinquanta-quatre anys. Dos metres trenta.
Aquests fenòmens no sortien prou a compte. <
Calia cercar quelcom més interessant.
Quevedo descobrí i presentà aleshores els dos novios fin de siglo. Ella era la marquesa austríaca Agnés- això de marquesa, creieu-vos-ho!-. Tenia cinquanta-dos anys i no passava d´uns tres pams i mig d´alçària. Ell era el mexicà Rosis, divuit anys, dos metres vint-i-tres. Quevedo els ensenyava vestits de nuvi. Naturalment. Ella , amb vestit blanc de gasa i la flor de taronger, i ell amb jaqué negre i barret de copa.
En la llista de fenòmens explotats per Quevedo, mereix ésser esmentada d´una manera especial la india salvaje.
Quevedo la portava pel món lligada amb una cadena pel nas. Ella només cridava "Arriatਠi quan veia una criatura de bolquers els ulls se n´hi anaven.
Les mares estaven esgarrifades.
- D´on la vàreu treure aqueixa dona, Quevedo?- li vaig preguntar un dia.
-D´on ? D´una casota del carrer de l´est.
Era una pobra negra de la Martinica que un poca-vergonya de Marsella havia deixat abandonada ací.
Quevedo , doncs, igual que Barnum, també oferia fenòmens trucats, fenòmens que no eren tals fenòmens que no eren tals fenòmens.
Tot i així, es féu més savi que ric.
Quan va guanyar diners llargs fou en explotar les puces ensinistrades.
- Era el deliri!- recorda.
A la nostra ciutat, al lloc on hi ha actualment el Poliorama, va recaptar més de vint- mil duros en una curta temporada.
La companyia es componia de 300 artistes.
Estaven segons els programes, instruidas a la alta escuela i anaven espléndidamente vestidas.
Hi havia clowns, ballarines, saltadors, etcètera.
La representació durava mitja hora i cada representació constava de quatre parts.
Quevedo es feia dir Quevedini. Portava una perilla romàntica i un llarg bigoti. Vestia de frac. Sobre el frac, vuit o deu medalles. El cabell, millor dit : La melena amb tirabuixons.
Primera part: Començava amb uns carrets daurats arrossegats per vuit puces.
Això es titulava: Equipajes del pais del oro.
En aquesta part sortien els clowns Tom i Nipp, que eren dues puces tontes. Simulaven un duel. També hi sortien les divuit puces árabes, que eren escollides entre les millors saltadores de la troupe. I la senyora Flàvia, que passava la maroma.
De la segona part, el quadro més sobresortint es titulava: Pobres esclavos. Consistia en una renglera de puces amb unes cadenes al coll, que no es podien ni moure.
Era un quadro que, segons recorda Quevedo, inspirava al públic molta compassió.
En aquesta part treballava també la quadrilla italiana dels germans Polexine, balladors de terantel·les. A més la senyora Loppa treballava al trapezi i el senyor Filie saltava amb crosses.
Entre pèntesi:
Totes les artistes, com veieu, estaven batejades, amb nom de senyor o senyora, i nacionalitzades a diversos països.
Totes, però, eren femelles, car sembla que les puces mascles s´enamoren fàcilment i no són aptes per a res.
La majoria procedien de la barriada de Sans. Alguna entre les mes notables, havia estat enviada directament del Marroc. Asseguren els entesos que una puça del Marroc arriba a saltar 200 vegades la sweva alçària, quan el normal és140 vegades.
Tornem a la representació.
La segona part acabava amb la gran cavalcada i la tercera s´iniciava amb una carrera en la qual es disputava el premi Canadà. Seguien uns acròbates parisienses; després, el combate de la vanguardia de Pirof, entre serbios y búlgaros, i per fi, Madame Pepita, con sus producciones peligrosas del salto de circulo.
-Per què el qualificàveu de perillós, aquest salt?- vaig preguntar a Quevedo.
-Perquè en alguna ocasió arribava Madame Pepita a saltar damunt el públic.
Quevedo, si bé ensenyava l´espectacle a ojo desnudo, no l´havia assegurat encara- com féu l´any 1929, a l´Exposició, una senyora- contra una imposible deserción.
Per cert que, a propòsit d´aquest salt perillós, Quevedo explica una anècdota.
A Saragossa, un dia, Mme. Pepita, en fer el seu sensacional exercici, anà a caure a l´escot d´una espectadora.
- Reina Santíssima- féu aquesta.
Cercà amb els dits i
- Teniu- Digué a Quevedo.
-Perdoni, senyora, aquesta no és ¨Madame Pepita- hagué d e replicar Quevedo, sentint-ho molt.
Aquesta anècdota em recorda una del famós dressador de puces francès Obicini.
Treballant davant el rei Lluís-Felip, una artista va saltar sobre el duc d´Aumale.
El vespre, Obicini la va rebre dintre un sobre.
En una nota es llegia. Ja ha sopat;.
La quarta part del programa que presentava Quevedini consistia en l´explicació de la manera de caçar puces i d´educar-les ensenyar-les i alimentar-les.
Això darrer era el més fàcil.
-Mireu: us les poseu al braç i ja n´hi ha prou- Explicava Quevedo.
-Cada dia?
-Tant com cada dia, no . Les puces s´han de saber fer creure per fam. Tingueu present que totes les bèsties ensinistrades treballen o bé per por, o bé per fam, o bé per costum. Ja comprendreu que ni per por ni per costum farien gaire gran cosa, les puces. Cal apel·lar a la fam.
Quevedo els enyora, encara, aquells temps...
Voldria tornar a muntar una barraca.
-Ajudeu-me- em demana cada vegada que el veig-. Farem un afer magnífic. Penseu-vos-hi bé. Al districte sisè, eh? Això de les puces no és cosa de pobres.
Joan TOMAS.
Comentaris