L'escola de circ de Montreal és una de les més importants (si no la més important) del continent americà. Està situada a les noves instal·lacions de la tohu que és la ciutat de les arts del circ creada per convertir Montreal en "la" capital del circ mundial i que porta funcionant des de 1999 (però d'aquest tema ja en parlaré un altre dia).
Al entrar, els alumnes de primer curs, ocupaven tot el hall i feien petites exhibicions entre el públic que esperava per entrar (banquina, malabars, acrobàcia mà a mà,...). Tot a càmera lenta i sense parlar. O sigui, perfecte per entrar predisposat a veure bon circ.
En la primera part, actuaven els alumnes de segon curs, sota el títol de "Glam". Suposadament, l'acció passa en un banc, amb els seus diferents empleats i clients (en aquest cas un grup de drag queens). De fet, no hi havia acció en absolut, sinó que simplement s'anaven presentant els personatges del banc que feien el seus respectius números. El presentador-clown era Rubén Martín (ex alumne de l'escola Rogelio Rivel) que la veritat va estar força bé, fent paròdies de números de circ clàssic, en plan venedor ambulant i disfressat d'insecte (sí, ja sé que costa d'imaginar). En general, vaig trobar que el nivell tècnic era baix (si el comparo amb el que recordo de l'ESAC de Brusel·les). Els millors números el d'equilibri sobre mans d'Évelyne Laforest (professor: Yury Bozyan) i el de cercle aeri de Bret Pfister (professora: Nathalie Hébert). En canvi, la roda alemanya, el trapezi i la corda volant molt fluixos. El número de malabars va ser el típic número de malabars-contact contemporani.
En la segona part, els alumnes d'últim curs, sota el nom de "la disparition", buscaven al pallasso Pipo, desaparegut misteriosament. Amb una estètica tipus Mad Max, plena de baralles i crits, els números s'anaven encadenant de manera desendreçada i poc interessant. L'únic a destacar van ser els excel·lents salts de Gisle Henriet a la bàscula i al llit elàstic (professor:André St-Jean). La resta de números (trapezi fix, roda alemanya, corda volant, equilibris mà a mà, equilibris sobre mà i corretges) molt menys tècnics del que esperes en un final de curs d'una escola superior de circ, sense pràcticament cap idea i una teatralitat postissa que mai va arribar a connectar amb els espectadors.
Els espectacles estaven dirigits, respectivament, per Catherine Tardif i Estelle Clareton, dues coreògrafes de dansa contemporània (força conegudes al Quebec). Sincerament, crec que no han sabut aprofitar les avantatges que té el llenguatge del circ, possiblement perquè no el coneixen i es redueixen a repetir fórmules de dansa contemporània que potser colen en un espectacle de dansa, però no en un de circ.
El que sí s'ha de dir és que les instal·lacions de la Tohu són simplement magnífiques, creades expressament per fer circ i plenes de possibilitats.
Comentaris