Diumenge, en un teatre principal de Sabadell quasi ple de famílies amb ganes de veure circ, es va presentar la companyia francesa Eolienne amb l'espectacle Marie-Louise. Ells mateixos s'etiqueten com a circ coreografiat i és una molt bona etiqueta, ja que s'assembla molt als espectacles que s'estan fent de dansa contemporània, amb moments de tot, però fonamentat amb la deambulació dels personatges per la sala amb poca interpretació i molt moviment. El públic va aplaudir generosament i va sortir content (o això em va semblar). Per cert, crec que és quasi l'única cosa de circ que es veurà a Sabadell en aquesta tardor-hivern, que està bé, però sent ciutat amiga del circ potser és poc.
El concepte de l'espectacle era la pintura (Miró, Hooper, Schiele,...). Així que s'anaven projectant pintures famoses en teles a l'escenari mentre els ballarins ballaven al davant. Només en una ocasió interpretant els personatges del quadre, en el Jardí de les Delícies del Bosco, en què (previsiblement) van començar a saltar, cridar i fer l'animal de punta a punta de l'escenari. La resta era més un intent de transmetre amb el moviment corporal les sensacions dels quadres ("complicat" direu, "sí" dic jo, "No va resultar una mica eteri tot plegat?" preguntareu, "sí, però passa bé. A més, la gent en comtes d'eteri o volàtil (no sé perquè) diu poètic" dic jo).
Pel què fa a les tècniques de circ destaca la contorsió i predominen les corretges aèries en diferents formats i ajudats de politges es mouen d'aquí cap allà, una mica això que en diuen dansa vertical. Personalment, crec que això de ser tant sintètic amb el moviment irracional (que no sempre equival a sentimental o conmovedor o...) és una postura estètica que ja em comença a cansar, vull dir què ho he vist masses vegades. Els espectacles se'm fan llargs i em costa d'entrar a l'esepctacle, al final em deixo simplement portar per la música i m'entretinc mirant, però no n'aprofito res. Crec que es desaprofita la oportunitat de crear més emocions en l'espectador que simplement les derivades d'un ritme més ràpid o més lent o uns moviments més lírics o més caòtics. En qualsevol cas la coreografia era correcte, la música i la il·luminació bones i els interprets bons ballarins i fins i tot hi va haver un petit número de teles a tres i algunes verticals a camara lenta força impresionants.
Finalment, com es tractava d'una obra de dansa contemporania, hi van haver els nus de rigor. Només començar els ballarins passen per davant el teló i fan de model davant del públic, un d'ells es queda despullat d'esquena (la senyora del meu costat li comenta al marit "Quin cul que té, és tipus atlètic"), després una noia surt a l'escenari (la senyora diu "i ara aquesta què ens ensenyarà?") i ensenya els pits (una mare li comenta a la filla "són exigencies del guió" i la filla li diu si als pastorets també ho haurà de fer, la mare li diu que no, que el guió només exigeix pintar-se de vermell i posar-se banyes).
Comentaris