És un espectacle caòtic on les coses passes perquè sí, no tan sols una darrera l'altre sinó una a sobre l'altre. Gairebé tot és mut, excepte per la cantant de cabaret i un discurs com de benvinguda (posat a la meitat?!) tan incoherent com la resta de números. De les criatures que conformen l'espectacle destaca Anicet (el payaso loco) que ens espanta amb els seus exercicis a la perxa xinesa (mortal endavant tornant-se a agafa a la perxa, pirueta, vertical al capdamunt de la perxa, pujades i baixades espectaculars,...) També hi apareixen els DeaDos amb petites intervencions del seu espectacle en solitari fent el mà a mà i exercisis a terra amb cubells i aletes de submarinisme. El Marcel dels Galindos i el Sebas manipulen els hula-hops i la corda de saltar respectivament amb intervencions curtes. La música era en directe (tot i que amb alguns moment de silenci expectant) amb Livi Loricourt al piano i Sophie Borthwick cantant. La escenografia mínima. És curiós. Estèticament a vegades sembla un espectacle de freaks deixats anar sobre a l'escenari, potser encadena massa desconcerts a l'hora, però té moments bons, com sol ocórrer en els espectacles experimentals.
Comentaris
http://paper.avui.cat/article/cultura/150579/entre/surreal/la/possibilitat.html
De tota manera és curiós que del circ d'hivern de Nou barris se n'hagin escrit tantes crítiques i hagi suscitat tanta discussió quan el Capgirat és, a priori, més trencador.