En teoria dimecres s'estrena Man on Wire (tot i que no he sabut trobar en quins cines la faran), un documental sobre la idea més esbojarrada del funambulista Philipe Petit, és a dir, caminar sobre un cable tensat entre les desaparegudes torres bessones de Nova York (1974). I no només això, perquè, és clar, ho podria fer rollo super-producció a lo Soleil per cap d'any i guanyar-se una pasta, sinó fer-ho de manera clandestina. El documental explica com ho van organitzar, com ho van aconseguir i el més incomprenssible ¿perquè?
No abunden els documentals relacionats amb el circ i encara que aquest ha guanyat l'Oscar al millor documental i tots els comentaris que he llegit són molt positius no crec que s'estigui a la cartellera gaire temps...
El director és James Marsh i la música de Michael Nyman (que va tocar al Palau aquest diumenge). Podeu veure el trailes pitjant el títol. Jo no sabia res d'aquest funambulista (encara que he trobat un reportage al País) però si algú vol compartir altre informació serà ben vinguda. Aquí teniu dues cites de la Vikipèdia:
Ma criminalité est purement artistique. Si j'avais demandé l'autorisation et qu'on me l'avait refusée, j'aurais fait cette traversée quand même. Mais je n'y ai même pas songé. Pour moi, c'est une évidence : il n'y a pas besoin de permission quand on a envie de faire des choses belles. Il faut les faire, c'est tout.
Être funambule, ce n'est pas un métier, c'est une manière de vivre. Une traversée sur un fil est une métaphore de la vie : il y a un début, une fin, une progression, et si l'on fait un pas à côté, on meurt. Le funambule relie les choses vouées à être éloignées, c'est sa dimension mystique.
Comentaris
http://www.moviments.net/noalplacaufec/?p=416
L'estrena no podia ser en un moment més oportú i allò que parlavem de la política: L'home de la pel·licula ho va fer com a fet artístic o instintiu, els altres posar de manifest un fet.
El que uneix les dues coses, des del meu punt de vista, és la falta d'espai en el marc establert per reivindicar les postures artístiques o polítiques. Per això acaben penjant-se pels puestus de manera clandestina.
Per cert, a veure si algú dona la sorpresa i fa un "homenatge" a la pel·licula mentre s'està projectant... estigueu atents.
Musicalment és com un poti poti de cançons del Michael Nyman que queda bastant eclèctic. Des de Fish Beach pels moments enigmàtics, fins a chasing sheeps pels eufòrics i el Gymnopedie de Satie per les imatges del cable.