Un festival de pallassos permet gaudir de molts espectacles en poques hores de diferència i en poquíssims dies. Són inevitables les comparances i les valoracions però nosaltres, fidels a la intenció de la secció, passem al terreny de la reflexió, més concretament a diferenciar entre el que considerem un bon pallasso i un gran pallasso.
El bon pallasso és aquell que imprimeix el seu segell personal en l’espectacle marcant-lo amb la seva originalitat i creativitat particular. Encara que s’inspiri, o fins i tot reprodueixi, el que han fet altres artistes, la seva personalitat ho recrea tot.
Però l’atmosfera envoltada de metàfora que el pallasso té el do de crear s’esvaeix quan es converteix en un humorista que sols cerca el somriure fàcil, fer simplement gràcia o omplir el temps per allargar l’espectacle. Fer sortir el públic a l’escenari, les típiques brometes sexuals, ridiculitzar els altres, les insinuacions d’anar begut o drogat, etc.., rebaixen i fins i tot poden vulgaritzar l’espectacle. Amb aquests recursos opinem que el pallasso perd originalitat, perd identitat, perd finor. Serà un bon pallasso però no esdevindrà un gran pallasso.
El gran pallasso és aquell que té una personalitat molt definida, molt estudiada i molt treballada. Darrera el seu personatge hi ha bagatge, hi ha reflexió, hi ha concentració... que donen identitat al pallasso interior que li brolla espontàniament. El gran pallasso no necessita recórrer als recursos fàcils, no necessita omplir, no li cal fer-se el simpàtic ni fer broma per a guanyar-se el públic. La seva capacitat escènica és suficient per, amb la seva presència, captivar i atraure l’atenció. Aleshores qualsevol gest, qualsevol mot, queda redimensionat per la seva finor o també per la seva transgressió.
El bon pallasso és aquell que imprimeix el seu segell personal en l’espectacle marcant-lo amb la seva originalitat i creativitat particular. Encara que s’inspiri, o fins i tot reprodueixi, el que han fet altres artistes, la seva personalitat ho recrea tot.
Però l’atmosfera envoltada de metàfora que el pallasso té el do de crear s’esvaeix quan es converteix en un humorista que sols cerca el somriure fàcil, fer simplement gràcia o omplir el temps per allargar l’espectacle. Fer sortir el públic a l’escenari, les típiques brometes sexuals, ridiculitzar els altres, les insinuacions d’anar begut o drogat, etc.., rebaixen i fins i tot poden vulgaritzar l’espectacle. Amb aquests recursos opinem que el pallasso perd originalitat, perd identitat, perd finor. Serà un bon pallasso però no esdevindrà un gran pallasso.
El gran pallasso és aquell que té una personalitat molt definida, molt estudiada i molt treballada. Darrera el seu personatge hi ha bagatge, hi ha reflexió, hi ha concentració... que donen identitat al pallasso interior que li brolla espontàniament. El gran pallasso no necessita recórrer als recursos fàcils, no necessita omplir, no li cal fer-se el simpàtic ni fer broma per a guanyar-se el públic. La seva capacitat escènica és suficient per, amb la seva presència, captivar i atraure l’atenció. Aleshores qualsevol gest, qualsevol mot, queda redimensionat per la seva finor o també per la seva transgressió.
Comentaris