Limbus a l'Ateneu Popular de Nou Narris

Sempre val la pena apropar-se a l'Ateneu per veure-hi qualsevol cosa i encara més un Circ d'Hivern, que tot i els mitjans reduïts dels què disposa continua sent la producció anual més esperada. Mai es repeteixen i ofereixen, de llarg, el millor ambient per veure-hi circ a Barcelona. Per no dir, la mai prou ben valorada, actitud de mantenir-se al marge de telentrades, servicaixes i tingladus semblants.

Com que he trigat dos dies a repensar-me la crítica, el Jordi Jané ha tingut temps de passar-me al davant i publicar la primera crítica en paper: No gens als llimbs. M'atreveixo, però, a corregir una petita cosa, per comptes de Deambulants, heu de llegir Démodés.

Limbus té un munt de coses bones. Una idea que aglutina tot l'espectacle i que manté amb coherència fins al final (per dur que a vegades li pugui semblar a l'espectador) i que impregna l'escenografia, la música, el ritme i els intèrprets; Uns artistes de primera línia (sense prejudicis a l'hora d'anar a buscar els artistes on faci falta); Unes entrades de pallasso ja molt madurades (gràcies a què el Leandre i la Tal ja les havien rodat amb Démodés); Una música magnífica (a destacar la parada final amb reminiscències fellinianes)...

Malgrat tot això i a les bones dosis de bon humor a mi em sembla una obra dura, difícil de digerir, sobretot perquè es manté molt fidel a la no-expressivitat. M'explico: Els personatges de Limbus habiten als llimbs, no estan ni vius ni morts, sembla talment com si els hi haguessin robat l'ànima i actuessin d'una manera automàtica, la relació entre ells és purament d'acció-reacció, a penes aflora cap tipus de sentiment durant tota l'obra, el pallassos no riuen, la seva expressió sol ser d'indiferència, quan no de tristesa o avorriment. Al contrari del què pugui semblar, això no provoca avorriment en el públic, ja que per l'absurditat de la rutina pròpia de cadascun dels artistes es creen situacions delirants, tot i que els artistes les afrontin amb una actitud monòtona i sense el més mínim entusiasme. L'obra va evolucionant de moments d'estancament i inactivitat, on a l'escena no hi passa res de res, fins al caos més absolut, a causa de l'absurda lògica dels personatge que habiten aquests llimbs del circ i que es resolen majoritariament amb grans dosis d'imaginació. Una alta manera de tractar el tema del peix fora de l'aigua que trobàvem a Anderdesí.

Està bé que hi hagi espectacles de circ com aquest, que intentin transcendir els sentiments que habitualment es desprenen d'un espectacle de circ. El què passa és que estem acostumats a una altra cosa. Un sentiment semblant em va passar quan vaig veure la magnífica posada en escena de Krapp, última gravació de Samuel Beckett a la Sala Beckett, interpretada per Quimet Pla.

L'escenografia a mi em va recordar el Planeta Imaginari (un programa per infants (que no infantil) que feien a TV2, el van començar a produir a Catalunya el 1982 i suposo que la majoria d'artistes serien catalans, però no els recordo...) on vivia un personatge, Flip, fora del temps i l'espai i rebia la visita d'éssers extraordinaris. Realment és un encert, però potser encara seria millor haver-lo disposat al bell mig de la sala com en d'altres circs d'hivern, per estar més a prop dels artistes. Tampoc se m'escapa que, per ser coherents amb la dramatúrgia, col·locar els llimbs en una altra altura de la de l'espectador és un encert, els fa més distants (però fer alguna concessió al respectable a vegades també està bé). Tan de bo algun dia el poguéssim veure'l en carpa!

Els artistes no-pallassos tenen una presencia també enigmàtica. Apareixen, fan el seu número i desapareixen, llueixen poc. Mentrestant els pallassos cedeixen el protagonisme i s'ho miren des d'un costat sense mai abandonar l'escena. La direcció resol amb molt d'encert els moments de transició en què l'atenció del públic passa dels pallassos als altres artistes, encara que l'actitud d'indiferència i la tècnica despullada desconcerti una mica a l'espectador i no reaccioni sempre amb l'entusiasme que correspondria a la proesa tècnica que acaba de veure. En el circ tradicional el Messieur Loyal s'encarrega de remarcar-ho, en el contemporani hi ha com a mínim una mirada cap al públic, en aquest cas, sembla que hi hagi un distanciament premeditat amb el públic (una altra cosa coherent amb la dramatúrgia, però que fa l'espectacle més difícil de pair l'obra, potser algun altre manera de resoldre aquests moments donaria més volada a l'espectacle).

Els pallassos són La Tal (Enric Casso i Jordi Magdaleno) i Leandre Riera, que a més de dominar a la perfecció el teatre de gest, porten el ritme dels gags molt interioritzats i donen a les seves accions estrafolàries un aire de naturalitat (malgrat mantenir l'expressió facial sovint contradictòria amb l'acció). La resta de la companyia són artistes de gran nivell tècnic (potser menys aptituds per al teatre de gest). Començant per la sorprenent i (molt personal) malabarista noruega Frida Odden (que va sortir a A mi m'agraden els malabars 72 i, de fet, gràcies a això la tenim al Cric d'Hivern) que és capaç de fer la tombarella sense deixar de fer malabars, fer malabars darrera els genolls, fer 9 pilotes de rebot i fer malabars amb pilotes sobre la corda fluixa. Guilhem Benoît és un acròbata de terra que té un parell de moments de lluïment fent mortals per l'escena amb una tècnica precisa. Katja Olsen, coneguda de sobres a l'Ateneu, va fer els seus números al trapezi Washington i a la corda volant (llàstima que el teatre de l'Ateneu quedés petit per veure aquest número amb tot el seu esplendor) dona un toc d'espectacularitat a l'espectacle.

En resum, un espectacle molt ben fet, molt interessant, amb grans artistes, amb grans moment per riure i per sorprendre's i què no renuncia a un plantejament dramatúrgic, malgrat a vegades resulti una mica sec per alguns paladars.

Les fotos són de l'Ulls (en té més aquí). També podeu veure les de la Sheila Del Val aquí.