El combinat de nou barris

Moltes coses el cap de setmana passat i ningú explica res! M'agradaria saber com ho van fer els malabaristes de Mataró... si no, ja els veurem un altre dia.

Divendres vaig anar a veure "Los sueños de Leonor" d'Anita Maravillas Teatro. És molt bona. Aconsegueix construir un personatge perdurable (la Leonor) i altres personatges molt carismàtics (com la mort). A més, la història no és tan banal com semblen la majoria d'arguments del teatre de titelles. No contentes amb això també despleguen una gran gamma de textures en això dels titelles: Des de titelles de pal que interpel·len als espectadors, fins a espectrals titelles de fils que floten per l'escenari i també titelles gegants que semblen de carn i ossos (o només d'ossos més concretament). L'altra obra que tenen en gira i que es va poder veure a l'Ateneu de 9 barris l'altre diumenge (Sarean Sun Sun) no em va agradar tant, peca una mica d'infantil en alguns moments i de transcendental en d'altres, encara que té els seus moments i alguns titelles magnífics.

Dissabte vaig optar pel clàssic: el Combinat de l'Ateneu. Menys cohesionat temàticament que d'altres vegades, però molt fluït i amb números van ser tots prou bons i nous (per mi si més no). El que més em va agradar (contra tot pronòstic) va ser el duo de trapezi fix de Contxita i Merceditas, ple de figures interessants i de molta força i els personatges eren prou simpàtics. El número de Chapa y Beni que combinava "masteler" (mástil en castellà) amb la bàscula es veu amb moltes possibilitats, però potser amb un ritme més ràpid hagués guanyat espectacularitat. L'Adriano (Disco-Lover) té un personatge molt ben creat que omple l'escena faci el què faci, en aquest cas va fer alguns equilibris sobre el rola-rola i va aguantar coses amb un pal agafat amb les dents (¿té nom això? Si tinguéssim un diccionari què bé aniria! (o;). També hi va haver en Dudu, un mim ("mim-que-parla" de fet) que va servir de fil conductor de l'espectacle i va tenir un parell de moments de protagonisme, relatant una història de pesca i deixant volar la imaginació amb un metro d'aquells antics. Potser el número més tècnic del combinat i l'únic que no va usar el sentit de l'humor com a punt de contacte amb el públic, va ser el l'impressionant i hipnòtic número d'equilibris sobre mans de Marion Guyez fet com a càmera lenta (una mica rollo butoh) amb la dificultat afegida que això dona als equilibris. Va ser com un moment de relax en mig del combinat que va contrastar perfectament.