DIMECRES 17 D’OCTUBRE DE 2012
LA CONSELLERIA DE FERRAN MASCARELL S'ENFONSA... ENS ENFONSA.
Ferran Mascarell va entrar en el govern de CiU com a un "connaisseur", un presumpte amic de la gent de la cultura, alguns fins i tot el van rebre com si es tractés d'un estadista, com si hagués de ser el Malraux de la cultura catalana, tot això malgrat que havia fet un gest de transformista, s'havia passat de bàndol polític amb arguments (sic) poc convincents.
Cal recordar que el primer que va fer, mentre alliçonava tothom i ens marcava el camí, com si es tractés d'un instructor o d'un Messies, va ser desballestar tot allò que s'havia construït en els darrers anys, sota els suposats beneficis de l'eficàcia, en contra del "despilfarro", en una croada en contra de les (o d'algunes) associacions professionals que representen el món de la cultura i en una teòrica defensa de l'usuari cultural. A la pràctica, va gestionar la finalització abrupta del model del CONCA que s'havia aconseguit iniciar i que, amb moltes coses a solucionar, maldava per ser un instrument independent dels avatars polítics, funcionarials i burocràtics de les conselleries de torn. Va aconseguir aprovar un altre model de Consell de les Arts, desposseït d'aquella càrrega d'independència i ho va fer, per cert, amb el suport de partits progressistes que s'havien compromès a no fer-ho.
Tot això no seria res d'extraordinari si no fos que el Conseller Mascarell va venir a capgirar-ho tot per acabar en els pitjor dels escenaris. Ha esporgat el que hi havia, ens va dir que això era perniciós per la cultura, pel país, però ell, ara, marxa i ens deixa els arbres secs, sense brotar, si no a punt de morir. Va muntar un nou sistema de concessió de subvencions a través de l'anomenada OSIC, unes subvencions que estan concedides, però que ningú no sap quan es faran reals, per tant, és com si no existissin. El maquiavelisme de Mascarell ha arribat a la seva màxima expressió: atorga uns diners per a complir amb uns programes d'activitats o amb unes estratègies de gestió o amb unes produccions culturals, se t'obliga a emprendre totes aquestes accions per a poder cobrar els diners atorgats (i poder pagar els respectius compromisos), però ningú no sap quan es faran pràctics els ajuts, si mai s'hi arribaran a fer.
I ell, enmig de la paradoxa, mentre ha fracassat com a gestor, muntant nous sistemes d'organització cultural que no han funcionat, es dedica a la grandiloqüència, es permet seguir instruint-nos amb declaracions en contra del ministre espanyol, reclamant la necessitat d'un Estat propi, però sense solucionar, abans de marxar de la Conselleria, uns problemes dels quals ell n'ostenta, pel cap baix, una part de la responsabilitat. Massa paraules altisonants per a una gestió tan pèssima.
Els qui creiem que la cultura i l'art son indispensables per al futur de la societat catalana, mantindrem el pols, persistirem en els nostres projectes, en les nostres activitats, mirarem de sortir-nos-en de l'atzucac en què l'administració (les admnistracions) ens han posat. Però som molts els qui desitgem que, en el futur, el senyor de pèl platejat no el deixin continuar podant i retallant. I, encara menys, que no li permetem que mantingui aquesta prèdica tan perversa amb què ens vol redimir.
Comentaris