10.08.2013

Joaquim Armengol demana una taula rodona, si us plau!


Joaquim Armengol demana una taula rodona, si us plau!

 
/ 2.10.2013
Pep Tosar s’ha acomiadat del Círcol Maldà amb una festa. Per al crític teatral Joaquim Armengol, aquest es un símptoma definitiu que el teatre a Catalunya i, especialment a Barcelona, està arribant a una situació desconcertant i de cul de sac, una situació que l’acabarà paralitzant. Per què?
Pep Tosar al Círcol Malda
Perquè dia a dia es desacredita, es rebaixa, es ven a un preu molt baix. El sector teatral s’està desintegrant en bona part, perquè en bona part s’està prostituint de forma denigrant i vergonyosa, la seva pèrdua de valors fonamentals és alarmant. On és, avui, el seu sentit ètic? El sector teatral, on cal incloure-hi primordialment les institucions públiques, però també les privades, programadors, empresaris, polítics, dramaturgs, directors, actors, periodistes, etc, té un deure moral de primer ordre envers el ciutadà, l’espectador afí i també amb el públic en general. Però la sensació és que ha renunciat a aquest deure cultural bàsic amb total obscenitat. Diria, fins i tot, que ho ha fet amb un premeditat i cínic relaxament. I el principi de responsabilitat? I la competència? Sembla ser que la crisi econòmica és l’excusa perfecte per enrunar la solidesa d’un teixit teatral de qualitat, la possibilitat del qual hauria de sostenir intel·lectualment i econòmica la mixtura teatral del país. Digueu-me, com s’explica aquesta transformació integral i tan desequilibrada en el caràcter que ha sofert el teatre a Barcelona? Com s’explica el canvi de tendències estètiques i ideològiques de moltíssims espectacles que les sales programen amb normalitat autista? Com s’explica aquesta caiguda lliure i en picat del teatre cultivat, civilitzat, educat, crític -que és l’ideal responsable a desitjar -, cap a un tipus d’espectacle majoritàriament trivial, lleuger, de pur entreteniment? Un teatre de poc braç, més proper a la vulgaritat televisiva, tot ell ple d’un d’humor blanc, anodí, totalment desposseït d’ideologia, de cap risc i, naturalment, de qualsevol compromís. En altres esferes vitals, posem per cas la mèdica, científica o alimentaria, acceptaríem aquesta deriva qualitativa?
És veritat que estem atrapats en la postura d’una societat hipertrofiada que es rendeix a la cultura de l’emoció i al sentimentalisme més baix; i, tanmateix, quin posicionament adopta l’Estat davant aquesta situació tan crítica? Quin missatge envia? Déu del cel! Sembla ser que la posició governamental, política, i de molts teatres és la d’una rendició total. Rendició davant l’engreixament, al preu que sigui, de la taquilla com a criteri de valoració! Quin model de cultura és aquest? El de la banalitat? El del pur mercantilisme? Potser som massa pobres per poder fer una cultura? Cal assenyalar que projectes com el del TNC fins ara, arrossegant-se de manera menyspreable cap a un sentit de l’èxit totalment pervers, entès com a rendibilitat econòmica, que capitula davant l’opi estadístic del tant per cent d’ocupació; o la deriva preocupant del mateix Teatre Lliure, entre d’altres, han fet i fan molt mal, perquè instauren un model que adultera el sentit autèntic del teatre, en el fet que estan educant un públic, un país, que se sent la mar de bé assegut en una butaca que li és sempre fàcil i reconfortant. Sabem que, en general, l’espectador és necessàriament conservador, burgès, que va al teatre per aclofar-se a la regalada, però si l’acontentem amb aquest tipus de tisanes teatrals s’hi enfonsaran fins que l’oblit els enterri.
D’altra banda, s’hauria de contrarestar d’alguna manera aquells espectacles que tracten al públic com si fos un ramat d’idiotes a qui pasturar. El públic és intel·ligent, i prova d’això és que recolza i demana projectes teatrals com el de Pep Tosar, l’escriptura teatral de Josep Maria Miró, l’imaginari oníric d’un Xavi Bobés o les magnífiques pensades de Jordi Galí, per posar alguns exemples. Que desaparegui el Círcol Maldà -i ho dic com a exponent immediat -, entre dins les imprevisibles fluctuacions humanes, però que la ciutat de Barcelona no trobi un espai per seguir un projecte de nivell com aquest no s’acaba de comprendre, com tampoc es pot comprendre que algunes sales subvencionades no obrin les portes a propostes de creadors que arrisquen amb bon sentit, més enllà del pur entreteniment, a esperits artístics cultivats com els que acabo d’anomenar. Això demostra la perniciosa situació on ens trobem. I cal rebel·lar-s’hi!
Sovint ens emmirallem amb Europa, i resulta que estem a la cua en quant a destinar diners a la cultura. A Catalunya el pressupost que hi assignem és insignificant. Països com Portugal, Dinamarca o la mateixa Polònia protegeixen, justament, aquest tipus de projectes culturals compromesos que assumeixen el deure d’elevar el nivell general, perquè comprenen quina és la importància d’un bon resultat en aquest sentit, essencial per tenir futur. Aquí, en canvi, sorgeix una paradoxa extraordinària: a casa aniquilem i deixem de banda aquesta mena de projectes teatrals, anomenem-los de risc i responsables, perquè preferim importar-los de fora, a través de festivals com El Grec, Temporada Alta, Tàrrega o el mateix Mercat de les Flors.
De manera que mentre aquí buidem l’esperit programant teatre d’entreteniment, destinem gran part dels escassos recursos econòmics que tenim a donar entrada a un teatre, anomenem-lo tambéreconfortant i vital, que fem portar de l’estranger. I això provoca que la presència catalana en els circuits internacionals habituals sigui pràcticament nul·la o perifèrica. Naturalment hi ha alguna excepció com Calixto Bieito, La Fura o el mateix Àlex Rigola, però potser hauríem de preguntar-nos quans diners ens han costat aquestes excepcions? I ja que hi som, fem-nos més preguntes: s’apliquen les mateixes retallades, i de la mateixa manera, a les programacions internacionals que a les programacions nacionals? Obviament no! En tot cas, probablement, les retallades en les programacions nacionals sostenen i mantenen vives les programacions internacionals, una justificació provinciana en nom d’un hipotètic prestigi d’importació que resulta ser l’excusa més fàcil per a una política cultural teatral acomplexada. Persistim a mantenir-nos lligats a una mentalitat desequilibrada i pobre. És evident que patim un complex d’inferioritat crònic pel que fa a les arts escèniques.
Molts pensem que és necessari un debat seriós i a fons amb tot el sector que acabi amb un compromís. No podem abandonar els interessos de la cultura, en aquest cas escènica, a mans de l’absurda i malèvola lògica del mercat lliure.

1 comentari:

Anònim ha dit...

El Sr. Joaquim Armengol, amb tots els meus respectes desacredita i rebaixa (just el que ell demana que no es faci amb el teatre cult) a tot el teatre d'entreteniment, a tot aquell teatre ple d'humor blanc i que no adquireixi un compromís, a tot aquell teatre que no sigui cultivat, civilitzat, educat i crític.

Doncs miri Sr. Armengol. A mi aquest teatre que vostè defensa em sembla tan lloable com el teatre de pur entreteniment.

A veure si haurem d'anar per la vida caminant solemnement en cada pas que donem, reflexionant en cada paraula que diem, mirant amb el tercer ull cada cosa que es creua al nostre camí.

Vostè menyspreant tot el que no és del seu gust queda retratat, no com un intel·lectual sinó com un intelectualoide.