Els circs
de Picasso
El Museu Picasso presenta fins al 18 de febrer l'exposició 'Picasso i el circ', que aplega 300 obres que ressegueixen la fascinació de l'artista pel món circense l Aquesta mostra tanca la programació Picasso2006BCN l Conxita Oliver
Al llarg de la història de l'art, la poètica del circ ha despertat força interès entre els artistes i les relacions que s'han establert entre ambdós àmbits han estat molt intenses. Daumier, Toulouse-Lautrec, Degas, Seurat, Chéret, Léger o Chagall es van apassionar per aquest espectacle cinètic que sedueix i captiva l'espectador. Picasso també es va enlluernar per la naturalesa fascinadora d'aquest espai màgic i per les diverses manifestacions que hi coexisteixen, tot i que ho va fer des d'una mirada interior: darrere aquell món de llibertat i risc s'hi amaga un rerefons d'incertesa, de llegendes, mites i drames, on la felicitat i la tristesa es donen la mà. Rere "l'espectacle més gran del món", Picasso hi veu les íntimes i secretes afliccions dels seus personatges errants, condemnats a anar sempre més enllà de les seves proeses físiques i víctimes de la pròpia superació.
La profusió d'obres que al llarg de la seva trajectòria van tractar d'una o altra manera la iconografia del circ, posa de manifest el gust que sentia per la seva cara oculta, per aquella "activitat humana que ha de combinar els jocs del cos amb els jocs de l'esperit", com va dir Sebastià Gasch, lluny del seu virtuosisme.
Picasso, doncs, fa una lectura metafòrica i vital de les representacions de pallassos, domadors, funambulistes, acròbates o amazones; una traducció melodramàtica seguint els tòpics dels poetes romàntics francesos, els pintors impressionistes i simbolistes que van interpretar el circ com el símbol de l'heroïcitat de l'artista, del patiment i la solitud humana o, fins i tot, de la fugacitat de la vida. Es va arribar a identificar tant amb els seus personatges, per la seva incomprensió i anonimat fora de la pista, que es va interessar per les seves vides quotidianes, solitàries, silencioses i amargues i fou aquesta visió la que va reflectir en les seves obres.
L'exposició Picasso i el circ, comissariada per Dominique Dupuis-Labbé, conservadora de les col·leccions dels Museus de França i Maria Teresa Ocaña, actual directora del MNAC, revisa la vinculació emotiva i l'evolució plàstica, intel·lectual i afectiva que Picasso va mantenir amb l'univers circense. Pintures, escultures, dibuixos, gravats, ceràmiques i màscares de diferents etapes, des de la rosa i la blava, passant pel cubisme, el classicisme i el surrealisme, configuren un extens recorregut fins a les últimes obres en què l'artista deixa de ser actor o espectador per esdevenir un voyeur d'un circ somniat i rememorat en el record, en el qual els personatges encarnen papers eròtics. També hi estan presents treballs per a escenografies i vestuaris escènics com Parade (1917) per als ballets russos de Diaguilev, amb guió de Cocteau, música de Satié i coreografia de Massine.
És a la Barcelona de finals del segle XIX on Picasso es converteix en un assidu del circ, però no serà fins a la seva arribada a París -a principis del XX quan amb Max Jacob i Apollinaire freqüenta el circ Medrano- que els personatges circenses i els de la Commedia dell'Arte fan la seva entrada plàstica, confluint en un mateix univers. L'especial seducció per la figura de l'arlequí; un personatge no nascut del circ sinó pertanyent al teatre italià -marginal, cínic i seductor, però també vist com un iniciat- esdevé el seu altre jo i el seu mirall anímic, com després faria amb el Minotaure. Arlequins, pierrots i pulcinelles, al costat de saltimbanquis, malabaristes i equilibristes, en escenes familiars i en escenaris ficticis, manifesten la incomprensió dels seus sentiments.
Al final de la seva vida, Picasso es deixa fotografiar disfressat de pallasso per amics seus com ara David Douglas Duncan i André Villers, assumint la trista personalitat de l'artista i la nostàlgia del temps passat.
Comentaris