Tenint en compte les circumstàncies, aquí us adjunto un article pensat per sortir al proper número de Zirkòlika. A veure si així animo a algú a anar-hi.
El Mercat de les Flors s’ha convertit aquesta temporada en el centre de difusió de les arts del moviment, especialment la dansa. Com el circ és art (que ningú ho dubti) i de moviment n’hi ha força, un parell de propostes circenses s’han colat a la programació actual.
La primera és Le vertige du papillon de Feria Música, un espectacle de circ contemporani. Ens atrevim a dir que és de circ perquè el que sustenta l’espectacle són els números de quadrant aeri, teles, malabars, perxa xinesa i acrobàcia i diem que és contemporani perquè els números s’integren en una trama coreogràfica per comptes de presentar-se separats i sense relació. La coreografia de Fatou Traoré és el vehicle que conecta els números i dóna cohesió i lleugeresa a un espectacle molt entretingut que passa per davant nostre àgil i intranscendent com el vol d’una papallona. Pel que fa al circ, el nivell és molt bo; a destacar el número amb dos quadrants aeris realitzat per antics alumnes de l’ESAC i l’original número de malabars. La música, d’arrels africanes, també és part fonamental de l’espectacle. De fet, un dels objectius fundacionals de la companyia és fusionar les disciplines pròpies del director artístic Philippe de Coen (trapezista) i del director musical Benoît Louis (compositor). A tot això cal afegir-hi un escenari ple de possibilitats i de sorpreses i una execució excel•lent, no en va aquest espectacle no ha parat de voltar des de la seva estrena al gener de 2004.
L’altra proposta, que tindrà lloc aquest proper cap de setmana, és Homeland de la companyia Enclave Dance Company dirigida per Roberto Oliván i que vam poder veure en la seva estrena al festival Cos de Reus. A diferència de l’anterior, aquesta és una obra clarament de dansa contemporània. Encara que exploti algunes tècniques de circ com els malabars o el quadrant aeri (també procedent de l’ESAC) com a mitjà expressiu, aquestes contribueixen sobretot al desenvolupament dramàtic, més enllà de la bellesa estètica o el lluïment tècnic. En aquest cas, diem que és dansa perquè el cos i el moviment són els que expliquen la història, tot i que els artistes a més de ballar, també fan circ, teatre, dansa acrobàtica, cant, paròdia o juguen amb els artefactes musicals de Pierre Bastien. La trama està creada a partir de la superposició d’històries i personatges (cadascun amb una manera de fer segons la tècnica que domina) amb l’objectiu d’explorar i explicar el món interior (la llar) de cada un d’ells. D’aquí en surt una veritable Babel de mons interiors, que a vegades són íntims, agressius, infantils, sorprenents o desagradables i que conformen, alhora, la llar que comparteixen els diferents artistes al situar-se en un mateix escenari i que esdevé, a la fi, també la llar de l’espectador. La qualitat de les tècniques de circ també és molt bona, però el resultat és diferent que en el cas de Le vertige. Per exemple, la tensió en el número de quadrant aeri surt dels pensaments (en veu alta) de l’àgil, desviant l’interés sobre el que és capaç de fer i descobrint-nos la cara més sincera de la confiança.
Amb aquestes dos molt bones propostes amb circ en la temporada 06/07 i recordant la corda fluixa i el trapezi de la desconcertant Babel Underground de la temporada anterior, només esperem que el circ s’obri terreny a més teatres i que es vegi representat en totes les seves facetes, no només fusionat amb la dansa.
El Mercat de les Flors s’ha convertit aquesta temporada en el centre de difusió de les arts del moviment, especialment la dansa. Com el circ és art (que ningú ho dubti) i de moviment n’hi ha força, un parell de propostes circenses s’han colat a la programació actual.
La primera és Le vertige du papillon de Feria Música, un espectacle de circ contemporani. Ens atrevim a dir que és de circ perquè el que sustenta l’espectacle són els números de quadrant aeri, teles, malabars, perxa xinesa i acrobàcia i diem que és contemporani perquè els números s’integren en una trama coreogràfica per comptes de presentar-se separats i sense relació. La coreografia de Fatou Traoré és el vehicle que conecta els números i dóna cohesió i lleugeresa a un espectacle molt entretingut que passa per davant nostre àgil i intranscendent com el vol d’una papallona. Pel que fa al circ, el nivell és molt bo; a destacar el número amb dos quadrants aeris realitzat per antics alumnes de l’ESAC i l’original número de malabars. La música, d’arrels africanes, també és part fonamental de l’espectacle. De fet, un dels objectius fundacionals de la companyia és fusionar les disciplines pròpies del director artístic Philippe de Coen (trapezista) i del director musical Benoît Louis (compositor). A tot això cal afegir-hi un escenari ple de possibilitats i de sorpreses i una execució excel•lent, no en va aquest espectacle no ha parat de voltar des de la seva estrena al gener de 2004.
L’altra proposta, que tindrà lloc aquest proper cap de setmana, és Homeland de la companyia Enclave Dance Company dirigida per Roberto Oliván i que vam poder veure en la seva estrena al festival Cos de Reus. A diferència de l’anterior, aquesta és una obra clarament de dansa contemporània. Encara que exploti algunes tècniques de circ com els malabars o el quadrant aeri (també procedent de l’ESAC) com a mitjà expressiu, aquestes contribueixen sobretot al desenvolupament dramàtic, més enllà de la bellesa estètica o el lluïment tècnic. En aquest cas, diem que és dansa perquè el cos i el moviment són els que expliquen la història, tot i que els artistes a més de ballar, també fan circ, teatre, dansa acrobàtica, cant, paròdia o juguen amb els artefactes musicals de Pierre Bastien. La trama està creada a partir de la superposició d’històries i personatges (cadascun amb una manera de fer segons la tècnica que domina) amb l’objectiu d’explorar i explicar el món interior (la llar) de cada un d’ells. D’aquí en surt una veritable Babel de mons interiors, que a vegades són íntims, agressius, infantils, sorprenents o desagradables i que conformen, alhora, la llar que comparteixen els diferents artistes al situar-se en un mateix escenari i que esdevé, a la fi, també la llar de l’espectador. La qualitat de les tècniques de circ també és molt bona, però el resultat és diferent que en el cas de Le vertige. Per exemple, la tensió en el número de quadrant aeri surt dels pensaments (en veu alta) de l’àgil, desviant l’interés sobre el que és capaç de fer i descobrint-nos la cara més sincera de la confiança.
Amb aquestes dos molt bones propostes amb circ en la temporada 06/07 i recordant la corda fluixa i el trapezi de la desconcertant Babel Underground de la temporada anterior, només esperem que el circ s’obri terreny a més teatres i que es vegi representat en totes les seves facetes, no només fusionat amb la dansa.
Comentaris