Març E7-07.doc
Sebastià Alzamora
Opinions:
Plora el pallasso
Ben segur que el Circ Cric és una genuïna manifestació catalana del noble art dels nassots vermells, i ben segur que els ajuntaments de tot arreu deuen anar plens de funcionaris amb una insòlita capacitat de contraprogramar-se a si mateixos, a més d’altres mostres més o menys clamoroses d’incompetència. Ben segur que, en un país que s’enlluerna amb les atlètiques collonades del Cirque du Soleil (una vegada els vaig anar a veure i encara estic intentant treure’m de la boca el regust de merenga anabolitzada), la proposta del Cric resulta necessària, per allò que deia Eugeni D’Ors que tot el que no és tradició és plagi. Ben segur que el circ mereix més atenció de les administracions, etc., etc.
Però una altra cosa és el numeret del pallasso que plora, del pallasset incomprès i perdut dins un món hostil, en el qual Jaume Mateu, factòtum del Cric i conegut en art com a Tortell Poltrona, és un especialista consumat. Ara, Poltrona ha fotut al carrer tota la seva companyia, ha suspès la gira que tenia prevista i s’ha llençat sense xarxa als mitjans donant la culpa de tot plegat als gestors ineficaços i als polítics malèvols. La reacció, no cal dir-ho, ha estat la desitjada: en quin món d’insensibilitat vivim, quina vergonya que un tendre pallasso s’hagi de veure així, i tota la pesca.
El cas és que, per poc que un s’aturi a mirar-ho, tot plegat s’assembla massa a qualsevol història d’un empresari amb problemes. Això sí: prou espavilat per trobar una bona excusa –la que comença dient “jo sóc un artista i no hi ha dret que em tractin així”– per collar els responsables de gestionar la pasta pública. Si, a més, el ploricó es pot amanir amb l’entranyable estampa del pallasso ingenu i ideològicament íntegre i compromès, aleshores la cosa ja és una festa.
En fi, Tortell Poltrona només és l’últim exemplar d’una tipologia molt estesa a les nostres contrades: la de l’empresari que es dedica a activitats artístiques i que troba que mai no li acaben de fer prou bé. Insistesc que no tinc cap dubte que el circ, com a disciplina i com a sector de mercat, mereix molta més consideració de tothom, i que tampoc no qüestiono les dificultats que amb tota probabilitat es deu trobar qualsevol troupé que gosi internar-se per la Terra Incògnita de Catalunya endins. Però fotre al carrer tota la plantilla com a suposada mesura de protesta no tan sols és molt fort, sinó que diu molt poc a favor de les aptituds de l’empresari en qüestió. La mena d’empresari, i ja em passareu l’acudit fàcil, apoltronat de fa massa temps en la contemplació fascinada de la grandesa del propi melic.
Sebastià Alzamora
Opinions:
Plora el pallasso
Ben segur que el Circ Cric és una genuïna manifestació catalana del noble art dels nassots vermells, i ben segur que els ajuntaments de tot arreu deuen anar plens de funcionaris amb una insòlita capacitat de contraprogramar-se a si mateixos, a més d’altres mostres més o menys clamoroses d’incompetència. Ben segur que, en un país que s’enlluerna amb les atlètiques collonades del Cirque du Soleil (una vegada els vaig anar a veure i encara estic intentant treure’m de la boca el regust de merenga anabolitzada), la proposta del Cric resulta necessària, per allò que deia Eugeni D’Ors que tot el que no és tradició és plagi. Ben segur que el circ mereix més atenció de les administracions, etc., etc.
Però una altra cosa és el numeret del pallasso que plora, del pallasset incomprès i perdut dins un món hostil, en el qual Jaume Mateu, factòtum del Cric i conegut en art com a Tortell Poltrona, és un especialista consumat. Ara, Poltrona ha fotut al carrer tota la seva companyia, ha suspès la gira que tenia prevista i s’ha llençat sense xarxa als mitjans donant la culpa de tot plegat als gestors ineficaços i als polítics malèvols. La reacció, no cal dir-ho, ha estat la desitjada: en quin món d’insensibilitat vivim, quina vergonya que un tendre pallasso s’hagi de veure així, i tota la pesca.
El cas és que, per poc que un s’aturi a mirar-ho, tot plegat s’assembla massa a qualsevol història d’un empresari amb problemes. Això sí: prou espavilat per trobar una bona excusa –la que comença dient “jo sóc un artista i no hi ha dret que em tractin així”– per collar els responsables de gestionar la pasta pública. Si, a més, el ploricó es pot amanir amb l’entranyable estampa del pallasso ingenu i ideològicament íntegre i compromès, aleshores la cosa ja és una festa.
En fi, Tortell Poltrona només és l’últim exemplar d’una tipologia molt estesa a les nostres contrades: la de l’empresari que es dedica a activitats artístiques i que troba que mai no li acaben de fer prou bé. Insistesc que no tinc cap dubte que el circ, com a disciplina i com a sector de mercat, mereix molta més consideració de tothom, i que tampoc no qüestiono les dificultats que amb tota probabilitat es deu trobar qualsevol troupé que gosi internar-se per la Terra Incògnita de Catalunya endins. Però fotre al carrer tota la plantilla com a suposada mesura de protesta no tan sols és molt fort, sinó que diu molt poc a favor de les aptituds de l’empresari en qüestió. La mena d’empresari, i ja em passareu l’acudit fàcil, apoltronat de fa massa temps en la contemplació fascinada de la grandesa del propi melic.
Comentaris
M´agradaria veure´l el primer cop que vagi a un poble on la poesia estigui prohibida!! De fet ja l´han processat per dir que la gent que està contra l´unitat de la llengua son uns imbècils.( te por de quedar-se sense clientela ). En aquest mon d´avui en dia es difícil defensar a ningú, però no m´imagino el senyor Sebastià portant un camió ple de llibres de poesia.