Avui he anat veure una obra de dansa perquè segons el New York Times era "...a brilliant mix of dance, circus, music hall, film and thatre". La veritat no ha estat com m'esperava. De fet, és un solo de dansa-mim amb efectes audiovisuals i música minimalista en directe. Concretament, el sorprenent ballarí Philippe Decouflé explorant les possibilitats calidoscòpiques de les càmeres de vídeo i la manipulació digital amb una imaginació extraordinària i una tècnica gestual que s'expandeix fins a les puntes dels seus dits.
El curiós del cas és que el públic no parava de riure, perquè tot l'espectacle és com una broma sobre la dansa (fent dansa). Vindria a ser com un clown que es posa a investigar (o descobrir) alguna cosa nova sobre l'escenari i fa riure pel sol fet de com enfoca la situació (ja sigui per la innocència, per la incoherència o per la desinhibició). O sigui, que se'n riu de si mateix de la manera més sincera.
És una obra exel·lent de principi a fi i un exemple de com les noves tecnologies es poden utilitzar en un espectacle sense treure la màgia al directe ni coartar la complicitat del públic. L'obra desprèn senzillesa tot i haver de sincronitzar llums, càmeres i músiques amb una exactitud crucial perquè tot rutlli.
Aquesta peça de 70 minuts (que per cert s'anomena Solo) està construïda sobre l'experimentació, però alhora està farcida d'idees i de ganes de comunicar (cosa que manca a molt del teatre i dansa experimental d'avui).
El curiós del cas és que el públic no parava de riure, perquè tot l'espectacle és com una broma sobre la dansa (fent dansa). Vindria a ser com un clown que es posa a investigar (o descobrir) alguna cosa nova sobre l'escenari i fa riure pel sol fet de com enfoca la situació (ja sigui per la innocència, per la incoherència o per la desinhibició). O sigui, que se'n riu de si mateix de la manera més sincera.
És una obra exel·lent de principi a fi i un exemple de com les noves tecnologies es poden utilitzar en un espectacle sense treure la màgia al directe ni coartar la complicitat del públic. L'obra desprèn senzillesa tot i haver de sincronitzar llums, càmeres i músiques amb una exactitud crucial perquè tot rutlli.
Aquesta peça de 70 minuts (que per cert s'anomena Solo) està construïda sobre l'experimentació, però alhora està farcida d'idees i de ganes de comunicar (cosa que manca a molt del teatre i dansa experimental d'avui).
Comentaris
I per que no confiar en gent de circ per a dirigir i conceptualitzar obres i peces. ( La personalitat i formació d´algú de circ es diferent i per tant es molt interessant)