El cap de setmana passat vaig veure, a Montreal, el nou espectacle itinerant del Cirque du Soleil: Koozà. Dirigit per David Shiner i promocionat com un retorn als orígens del Soleil. Abans de res, perdoneu el retard, però he estat llegint totes les altres crítiques que he trobat i buscant informació (algú sap perquè és IMPOSSIBLE trobar informació sobre els artistes que actuen a la web oficial de Soleil ni tampoc al dossier de premsa???? i en canvi surten fins els currículums del maquilladors!!!).
Un aclariment per començar: No confonguem els inicis del Soleil amb Alegría (que va ser el primer espectacle que va arribar a casa nostra), sinó que es refereixen a Nouvelle experience, on Shiner es va fer popular amb el número de la pel·lícula de cinema mut (que vam poder veure en el passat Cirkit, de la mà de Suso Clown).
L'espectacle és d'allò més tradicional, si bé els números enllacen amb soltura, no hi ha un fil conductor (coherent al menys), ni una estètica homogènia (o sigui que els artistes fan exactament els mateixos números que feien abans de ser contractats pel Soleil, al contrari que en altres espectacles en que introduïen modificacions per donar més uniformitat i originalitat). El que va enllaçant els números (en comptes de l'arquetípic Monsieur Loyal, són diferents personatges estrafalaris al més pur estil del Màgic d'Oz, la majoria mancats d'interès, habilitat o la més mínima gràcia (ara les disfresses MOLT maques). Només perquè us feu una idea de la psicodèlia disneyana que es gasten:
-The Trickster: que no és res més un mag tot poderós (imagineu-vos com si el gelat Twister de Frigo, es poses a ballar com el Michael Jackson).
-The Bad Dog: Ni més ni menys que un gos gegant (no de veritat sinó un individuo disfressat de gos), que no fa res en tot l'espectacle, però sempre dona aquell toc familiar (¿ein?).
-The heimloss: El que faltava pel duro! Una espècie de rei del esquelets al més pur estil "Pesadilla antes de navidad", que surt de cop i volta en una coreografia rollo Broadway i comença a perseguir els pallassos...(això és suposadament graciós, intrínsecament).
-Un personatge que no té nom, vestit amb escafandre, que només treu el cap des d'un forat de l'escenari i anuncia la mitja part i el final (aquest si que no té perdó).
Els altres personatges, són més justificables: Un nen que divaga com jugant (descobrint el món del circ), un carterista fugint tota l'estona de dos policies (recordo que cal assumir persecució=graciós), però que fa un bon número de prendre la corbata i el rellotge d'una persona del públic sense que se n'adoni i finalment els pallassos (com a rei i súbdits). Jo no diré que són dolents, només diré que els esquetxos són dolents. La veritat semblen copiats de les històries animades de la Warner o Tom i Jerry (exemples: donar-se cops amb un bistec; persecucions inacabables; tenir una vareta que et dona poders inesperats;...).
En resum, sense tenir en compte els números de circ, valoro Koozà com a molt dolent, al contrari que totes les crítiques que he llegit, que es desfan elogis NOMÉS parlar dels números de circ i eviten parlar de l'espectacle. Però jo, després de pagar 60€ per el pitjor seient de la carpa, i saber que s'han gastat 25 milions de dòlars en la producció... esperava molt més. A més, em costa creure que hi hagi alguna defensa possible i qui vulgui defensar-lo dient que tota la parafernàlia només és per distreure al públic mentre l'escenari es prepara per un altre número, crec que s'equivoca (hagués quedat més digne un simple Monsieur Loyal).
Sincerament, crec que si l'any 1998 en comptes d'Alegría, hagués arribat Koozà a Barcelona, ningú hagués dit que aquests eren els "renovadors" del circ tradicional. Això sí, els amants del circ tradicional (a qui no agrada, en general, l'estil del Soleil) potser sí que els hi agradarà Kookà (o això sembla pels comentaris a Internet).
A part de tot això, la música molt bona (amb una cantant negre aquest cop), encara que no és tan comercial com la d'Alegría. La il·luminació immillorable. I les tècniques de marking també.
Comentaris