Bon tast de Cric
Jordi Jané
Tortell Poltrona ja ha travessat la ratlla que separa l'artista del mite. Com Joan Capri, li basta entrar en escena i no fer res per aixecar una ovació de gala. Si als 80 el Cric era més que un circ genuí i alternatiu perquè abanderava una de les maneres d'entendre la cultura d'aquest país, quasi 30 anys després Poltrona i el Cric formen part indestriable de les vivències artístiques i emotives de molts milers de catalans.
L'omnipresència de l'excèntric Leandre Ribera en aquest espectacle (dramatúrgicament arriscada perquè conviu amb el tàndem Poltrona-Titat) és un encert total. Savi en els tempos, Leandre realça i contrapunta les accions dels seus companys i, quan arriba el moment, es fa amo de la pista amb l'habitual tendresa d'un personatge capaç de revisitar amb èxit l'entrada El mirall amb una espectadora triada a l'atzar. L'entrada del plor i el riure amb en Tortell (en línia amb el subtil joc de contraris que planteja l'espectacle) se situa en una categoria artística equiparable a la de duos tan distants com Footit et Chocolat o Gougou et Sosman. La posada en pista de Manel Trias harmonitza artistes i tècniques tan diversos com la sensual corda llisa de Carol Correa, la suggerent roda Cyr de Martí Soler (premonició de la roda alemanya que després presentarà Marie-Claude Roulez), la trapezista de balanç Ruby Rowat (imprecisa en la funció que vaig veure), l'atractiva construcció dels mans a mans del duo Daraomai, el sempre fascinant quadrant aeri del duo Irrationael o un Antoine Hulon tan eficaç amb els malabars de barrets com integrant-se amb el saxo al magnífic septet de músics dirigits per Víctor Amman. Poltrona fa l'entrada La puça i Els ous i tanca l'espectacle amb el clàssic, imprescindible reggae No somos nada. Cal anar-hi.
*
Jordi Jané
Tortell Poltrona ja ha travessat la ratlla que separa l'artista del mite. Com Joan Capri, li basta entrar en escena i no fer res per aixecar una ovació de gala. Si als 80 el Cric era més que un circ genuí i alternatiu perquè abanderava una de les maneres d'entendre la cultura d'aquest país, quasi 30 anys després Poltrona i el Cric formen part indestriable de les vivències artístiques i emotives de molts milers de catalans.
L'omnipresència de l'excèntric Leandre Ribera en aquest espectacle (dramatúrgicament arriscada perquè conviu amb el tàndem Poltrona-Titat) és un encert total. Savi en els tempos, Leandre realça i contrapunta les accions dels seus companys i, quan arriba el moment, es fa amo de la pista amb l'habitual tendresa d'un personatge capaç de revisitar amb èxit l'entrada El mirall amb una espectadora triada a l'atzar. L'entrada del plor i el riure amb en Tortell (en línia amb el subtil joc de contraris que planteja l'espectacle) se situa en una categoria artística equiparable a la de duos tan distants com Footit et Chocolat o Gougou et Sosman. La posada en pista de Manel Trias harmonitza artistes i tècniques tan diversos com la sensual corda llisa de Carol Correa, la suggerent roda Cyr de Martí Soler (premonició de la roda alemanya que després presentarà Marie-Claude Roulez), la trapezista de balanç Ruby Rowat (imprecisa en la funció que vaig veure), l'atractiva construcció dels mans a mans del duo Daraomai, el sempre fascinant quadrant aeri del duo Irrationael o un Antoine Hulon tan eficaç amb els malabars de barrets com integrant-se amb el saxo al magnífic septet de músics dirigits per Víctor Amman. Poltrona fa l'entrada La puça i Els ous i tanca l'espectacle amb el clàssic, imprescindible reggae No somos nada. Cal anar-hi.
*
Comentaris
Felicitats i que continui l'espectacle.