Ahir es va fer la preestrena de l´últim circ d´hivern de l´Ateneu Popular de Nou Barris. Una vegada mes l´ateneu ens sorprèn amb una proposta totalment diferent a les anteriors.
L´espectacle, d´aquest any es diu Click i es un espectacle creat i dirigit per Hansel Cereza i coreografia de Susana Goulart. Un espectacle teatre contemporani circ ( Be o almenys es la meva humil interpretació.) amb dj Mau en directe.
El Miner protagonitza l´obra i es un home que viu sol en un antic teatre fins que un dia plou i s´omple de gent. Els altres personatges van apareixent i desenvolupant les seves tècniques. Entre d´altres el Break Dance de la Jessica i la gimnàstica de la Sofia. La resta, els nostres elegants amics de Aticus-tilt: l´Ignasi, la Natalie, la Roser i la Miriam.
Es un espectacle que no busca l´espectacularitat del risc, si no l´estètica del moviment, i això es delicat, el risc es veu de seguida, i l´estètica es subjectiva.
Un bon treball dels acròbates ( que per cert son tots ben guapos ) en una peça diferent on potser només hi falta una mica de varietat de tècnica, ja que la majoria son aeris. Quan fa que no hi ha malabarista al circ d´hivern??
Comentaris
Per altra banda, crec que t'has deixat de dir que l'escenografia i la il·luminació són una de les millors que s'han vist en un circ d'hivern. Al igual que les coreografies. Un altre tema és si aquesta estètica (propera al musical) afavoreix molt a la història o no.
Un dels problemes que, potser, té el muntatge és la parsimònia de tot plegat, excepte en un parell de moments. Tot transcorre equilibradament, com seduint l'espectador (hipnotitzant-lo). Però, com el rerefons és la soledat (que em fa pensar en l'Scrooge de la Cançó de Nadal), tot plegat acaba enfonsant a l'espectador a la cadira i quan arriba el final i s'intenta fer riure al públic amb un número còmic...no hi ha manera, ni a cops d'obertura rossiniana. És llàstima que aquest final (que per altra banda, es podria haver resolt de manera semblant a Candilejas) no aconsegueixi el seu propòsit, ja que faria que la gent se n'anés a casa d'una altra manera.
L'ambient que es respira a l'escenari és com d'escenografia d'òpera, però traient els cantants. No només ho dic perquè el director hagi dirigit varies escenografies d'òpera amb la Fura dels Baus, ni per la música d'òpera que abunda en l'espectacle per l'afició que li té el protagonista sinó perquè són un seguit d'imatges, amb molta estètica, que aconsegueixen omplir l'escenari (a vegades amb aquesta tàctica de fer moltes coses alhora en diferents indrets de l'escenari distraient a l'espectador), però que en l'òpera són complement de la història principal i aquí no hi ha història a complementar. A més, el públic de l'òpera ja està acostumat a que les coses succeeixin lenta i ordenadament, en el circ un espera que passin coses de pressa (moltes si pot ser) i tant se val si són del dret com del revés.
Tot i així, és interessant la gran quantitat de referents que es deixen anar durant l'obra. A part dels que he dit, a vegades un pensa amb Cinema Paradiso.
També sorprèn la comicitat nul·la de l'espectacle. Evidentment, no cal que tots els espectacles de circ tinguin pallassos o números còmics, però es troben a faltar. Tampoc és habitual donar tan protagonisme a la sensualitat intrínseca que tenen alguns números de circ, però en aquest cas encaixa perfectament.
Finalment destacaria també la destresa en fusionar (sense mesclar gaire) el breack dance amb l'acrobàcia.