Amb motiu de l’entrevista que m’han fet, publicada en el numero d’hivern d'anguany, volia clarificar alguns punts que per la necessària reducció del que va ser una llarga conversa i de frases que semblen que apareixen fora de context referent a les escoles de circ de França i Catalunya, en veig en la necessitat expressar el que realment sento respecte elles com ex-alumna de l’escola Rogelio Rivel i de la Academie Fratellini.
Primer jo no puc haver adjudicat res de negatiu o positiu a cap de elles ja que sempre intento parlar d’una manera constructiva i sense faltar el respecte als companys que treballen per la millora del circ i tots els seus mitjans.
De Toulous no puc tampoc clarificar exactament ja que mai hi he anat i parlo tan sols del que sento a dir... i de Chalon el mateix, mai hi he anat amb persona i considero que han sortit de allà grans artistes i jo he tingut la sort de compartir professorat amb un nivell professional difícil a trobar en les escoles públiques...
Pot ser que quan el periodista amb va fer la entrevista jo estigues molt cansada i una mica negativa ja que acabava de arribar d'Haïti, segon païs més pobre del món en el qual vaig intentar estar duran dues setmanes donant molt i intenten veure el canto més positiu de la misèria, així que com tot que s’equilibra, em sentia buida per poder omplir una entrevista com m’hagués agradat a zirkolika.
I per acabar, voldria demanar grans disculpes al professorat de la Rogelio Rivel perquè espero que mai haguessin sortit aquelles paraules de dintre meu per publicar-les en una revista pública on la majoria de lectors són de la escola.
quan vam parlar del tema, era sobre els cicles de formació que es celebrarien a l'Ateneu Popular unes dates després i em va clarificar que no seria per l’entrevista...
jo abans de tenir alguna queixa d'algu m’agrada parlar-ho personalment i ha de ser força forta.
jo de la meva passada per 9 Barris no tan sols vaig conèixer a en Joan Armengol com s’esmenta a l’entrevista, vaig conèixer moltes altres coses i no agenes a l’escola, no només la llum que s’infiltrava o el joc. vaig conèixer la rectificació de la meva postura de cos, les meves primeres acrobàcies que després em portarien cap el camp professional i sobre tot un aprenentatge com a persona bastant dura per el fet d’encarar-te amb la disciplina de circ. i tot això acompanyat per el seu professorat. Ara tampoc vull semblar que dic el contrari de l’entrevista, però van ser uns anys macos i feliços i si puc parlar de l’escola de circ Rogelio Rivel tan sols ho puc fer de la que jo vaig conèixer del 2000 al 2002 ara segurament que ha canviat tant en bones coses com en dolentes ja que son pioners i van a un lloc on ningú ha escrit res.
Espero no haver causat cap opinió errònia sobre l’escola ni sobre ningú...
realment m’ha sapigut molt de greu i m’he sentit impotent davant el perill de fer-se conèixer...
jo només vull que el meu espectacle funcioni i que a la gent li agradi, no vull que a les entrevistes es parli de res més que de el que presento públicament. Que tan sols és un espectacle.
Demano disculpes si les paraules que apareixen a l’entrevista han ferit algú com m’han ferit a mi.
Alba Sarraute Pons
Primer jo no puc haver adjudicat res de negatiu o positiu a cap de elles ja que sempre intento parlar d’una manera constructiva i sense faltar el respecte als companys que treballen per la millora del circ i tots els seus mitjans.
De Toulous no puc tampoc clarificar exactament ja que mai hi he anat i parlo tan sols del que sento a dir... i de Chalon el mateix, mai hi he anat amb persona i considero que han sortit de allà grans artistes i jo he tingut la sort de compartir professorat amb un nivell professional difícil a trobar en les escoles públiques...
Pot ser que quan el periodista amb va fer la entrevista jo estigues molt cansada i una mica negativa ja que acabava de arribar d'Haïti, segon païs més pobre del món en el qual vaig intentar estar duran dues setmanes donant molt i intenten veure el canto més positiu de la misèria, així que com tot que s’equilibra, em sentia buida per poder omplir una entrevista com m’hagués agradat a zirkolika.
I per acabar, voldria demanar grans disculpes al professorat de la Rogelio Rivel perquè espero que mai haguessin sortit aquelles paraules de dintre meu per publicar-les en una revista pública on la majoria de lectors són de la escola.
quan vam parlar del tema, era sobre els cicles de formació que es celebrarien a l'Ateneu Popular unes dates després i em va clarificar que no seria per l’entrevista...
jo abans de tenir alguna queixa d'algu m’agrada parlar-ho personalment i ha de ser força forta.
jo de la meva passada per 9 Barris no tan sols vaig conèixer a en Joan Armengol com s’esmenta a l’entrevista, vaig conèixer moltes altres coses i no agenes a l’escola, no només la llum que s’infiltrava o el joc. vaig conèixer la rectificació de la meva postura de cos, les meves primeres acrobàcies que després em portarien cap el camp professional i sobre tot un aprenentatge com a persona bastant dura per el fet d’encarar-te amb la disciplina de circ. i tot això acompanyat per el seu professorat. Ara tampoc vull semblar que dic el contrari de l’entrevista, però van ser uns anys macos i feliços i si puc parlar de l’escola de circ Rogelio Rivel tan sols ho puc fer de la que jo vaig conèixer del 2000 al 2002 ara segurament que ha canviat tant en bones coses com en dolentes ja que son pioners i van a un lloc on ningú ha escrit res.
Espero no haver causat cap opinió errònia sobre l’escola ni sobre ningú...
realment m’ha sapigut molt de greu i m’he sentit impotent davant el perill de fer-se conèixer...
jo només vull que el meu espectacle funcioni i que a la gent li agradi, no vull que a les entrevistes es parli de res més que de el que presento públicament. Que tan sols és un espectacle.
Demano disculpes si les paraules que apareixen a l’entrevista han ferit algú com m’han ferit a mi.
Alba Sarraute Pons
Comentaris
1. Les entrevistes són delicades, jo n'he hagut de fer algunes i el primer que he après és que l'entrevistador (encara que la majoria de lectors no en llegeixin ni el nom) és quasi tan protagonista com l'entrevistat. En primer lloc, tria les preguntes que poden ser més o menys artístiques, polítiques, tècniques, personals,... i en segon lloc, pot fer-la en un clima de confiança o mantenint les distàncies.
Jo, a causa de la meva nefasta opinió de aquesta nostre societat hipòcrita i basada en l'estètica, manipulo les entrevistes per no provocar mals entesos. Una cosa que he fet és treure paraulotes o deixar que els entrevistats repassin l'entrevista abans de publicar-la. Si aquest món fos d'una altra manera potser transcriuria directament el que algunes persones m'han dit en confiança en una conversa amistosa, ja que tothom entendria que les persones canvien d'humor, s'exalten i es deixen emportar pels sentiments quan se senten còmodes. De tota manera, l'espontaneïtat (amb errors inclosos) fan l'entrevista més real i més humana, no puc culpar algú que encara confia que es poden publicar coses, tal com surten, sense matisos, ja que un entrevista hauria de tenir una importància ínfima comparada amb el que l'artista fa i sent realment. Ja ho diu la cançó:
C'est le respect de tous les voeux échangés,
Youkali
2. L'altra cosa és la constatació que la premsa escrita és una eina antiquada i destinada a desaparèixer pel bé de tots. En un suport digital, els canvis s'haguessin pogut fer de seguida. I hi ha d'altres avantatges, com publicar les coses en el moment de tenir-les (contextualitzant-les més), no tenir un límit d'espai i, sobretot, que el lector pugui dir el què pensa i establir un diàleg amb el que escriu.