Ahir vaig anar a veure una conferència de Juan Tamariz, sobre la història de la màgia. A part de tota l´informació que va manegar amb molt d´ingeni per a no avorrir, Juan Tamariz va deixar anar algunes reflexions molt interessants.Va parlar del desenvolupament del clímax de l´efecte màgic en relació al del teatre clàssic. En el teatre clàssic hi ha una pendent d´intensitat en la introducció fins arribar al clímax i després un desenllaç en pendent descendent.
En l´efecte màgic just després del clímax hi ha una caiguda, que es resol amb un ooohh i uns aplaudiments, o amb l´humor i un riure.
En el circ els acròbates també creen una tensió, el públic deixa anar aquesta tensió amb els aplaudiments. Aquesta tensió ha d´estar ben resolta. La resolució d´aquesta tensió es molt important, fins i tot amb els malabars, quan més exercicis fa el malabarista, mes tensió posa, si cau la tensió augmenta i es resol molt be si hi ha un gran final, però si cau molts cops la tensió s´en va... el malabarista mor metafòricament.
Amb els pallassos també es creen tensions, per exemple amb l´error, el public es pregunta com li pot sortir tot tant malament al pobre pallasso, cada cop més fins que ho soluciona, com més desgraciat l´hem vist mes sorprenent ha de ser la sorpresa, ja que ha de sortir del forat del ridícul.
Tamariz també va dir que la màgia ha de ser impossible e impressionant. Diu que el teatre reflexa la realitat en la realitat ( ja que els actors son reals). Que el cinema reflexa els somnis en una pantalla que no es mou ( tot i que diu també que el cinema comença com un truc de màgia).
La màgia reflexa els somnis en la realitat, la màgia ha de ser impossible per a la lògica i a la vegada impressionant (Explica que si aconsegueix trencar el canell a tota una família sense tocar-los no es impressionant sinó desagradable).
Potser el circ el que fa es reflectir els somnis, que van no contra la lògica sinó contra els instints i l´experiència, pujar-se a dalt d´un pal cap per a vall i deixar-se relliscar fins a dos centímetres del terra, no va contra la lògica, però si contra els instints. Llençar set objectes al aire i tornar-los a enxampar no va contra la lògica. però l´experiència ens diu que tendeix a caure. I tot sense trampes: La màgia es l´art de la mentida, el circ el de la veritat.
Va exposar també les qualitats que ha de tenir un mag i del simbolisme dels trucs de màgia. Però d´això ja en parlaré mes tard, de moment avui el vaig a veure a l´Hospitalet. Us deixo però un vídeo de Juan Tamariz fent circ! .
( per cert a la conferència hi va assistir Jordi Jané, prepareu-vos mags que no vareu venir, en el pròxim article passara llista i us renyara!!!!)
Comentaris
¿Què diferencia un artista de circ d'un atleta? ¿L'actitud? ¿La finalitat? ¿La roba de marca?
Em temo que l'art de la veritat és una utopia. L'artista de circ ha de camuflar i potenciar la seva tècnica amb música, vestuari, escenografia, coreografia, guions teatrals,...
Jo veig "l'art de la veritat", es pot considerar de dues maneres:
1. Com a ideal utòpic. És a dir, com un ideari al qual et vas acostant quan vas madurant. Com els pallassos que a certa edat ja són indistingibles del seu personatge.
2. Com a punt de partida estructural des del qual et desenvolupes. A vegades tant, que acabes traint la base tècnica i fent coses que no saps fer, per no caure en la "vulgaritat" de fer el que saps fer. Sembla absurd no? Per això la dansa contemporània és desesperadament incomprensible i habitualment poc estimulant (ni que es despulli tota la companyia com passa sovint).
No es cert que ser un mateix no sigui contemporani, contemporani es trencar amb el que s´està fent, i en el circ contemporani hi han molts casos de gent que son quasibé ells mateixos. Que cirque, Victor i Katie, Joao.
Que diferencia els gimnastes dels artistes? Es que els artistes escullen i dominen la relació amb el públic encara que la línia es molt prima: hi han gimnastes que estan a dins d´espectacles on els hi diuen on han de posar les mans i els peus i ja està. En canvi hi han esportistes que desprenen sentiments ( hi ha la llegenda que Joaquim Blume somreia tot fent el crist).
La tècnica circense es creació, si em permets faré un paral·lelisme amb la ceràmica.
Una escultura es mes creativa que un gerro artesà, però no necessàriament mes bonica o complicada, precisament potser hi ha mes art en el gerro que en l´escultura. I segurament seran menys perfectes que la ceràmica industrial encara que tinguin mes cor.
Per acabar l´art i la veritat son dos utopies, l´art de la veritat n´es una de més grossa, però molt bonica.
Em dic Cristina, i m'agradaria posar-me en contacte amb tu per comentar la figura de Joan Tomàs, el crític de circ. He vist un post de l'any passat on expressaves la teva curiositat per aquest personatge. Doncs bé, actualment estic buscant informació sobre ell. Ens podem escriure?