Opinió > Carles Navales
Un bon Festival
"La identitat es forja, també, a partir de la ciutat, tenint les manifestacions culturals una gran importància"
Carles Navales
El 1998 vaig escriure un llarg article titulat Reyes, payasos, flamencos y diablos en la ciudad crisol . Deia llavors, que Cornellà de Llobregat, com totes les ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona, és una amalgama d'orígens i que, en tals casos, la identitat es forja, també, a partir de la ciutat, tenint les manifestacions culturals una gran importància, que les converteix en elements de primer ordre en la formació de la identitat de les nostres ciutats i dels seus ciutadans. Em vaig ocupar del seu Festival Internacional de Pallassos com referent de primer ordre. Diumenge va acabar la seva 13 edició bianual.
El de Cornellà ha estat un certamen rodó. La ciutat -la ciutadania- va viure com seu aquest Festival Internacional de Pallassos. Les escoles van dur als alumnes, que van passar-s’ho molt bé. Els fills dels immigrants van veure en l'esdeveniment un senyal local de la seva nova identitat. Especialistes de la resta d'Espanya i Europa van intercanviar experiències.
Si haguéssim de resumir el que hem viscut, diríem que el tradicional pallasso de pista va desapareixent, i que els nous pensen en altre tipus d'espai, que no és el del circ: el seu és l'escenari italià, potser perquè viuen més treballant en cabarets i en music-halls, que sota carpa. Tampoc encaixen en nombres llargs. Els seus són del quart d'hora. Potser sigui aquest el toc d'alerta per a les noves generacions.
Van defraudar celebritats com Peter Shub, Mime Daniel o Housch ma Housch, a qui el Festival va encarregar espectacles d'una hora de durada, que van ser incapaces de compondre. Es van quedar en el “copiar i enganxar” números curts, de molts dels quals ni tan sols eren autors.
No és el cas de tots els moderns. En el festival d'Albacete vam poder gaudir amb David Larible, que va oferir un espectacle llarg, amb fil conductor que li donava coherència, i que era continua riallada. Cal esperar que l'organització del Festival sigui més exigent en el futur i desestimi actuacions carents d'argument: renunciar al plantejament, el llaç i el desenllaç no és senyal de modernitat, sinó d'arcaisme.
Imprimir Enviar notícia
Un bon Festival
"La identitat es forja, també, a partir de la ciutat, tenint les manifestacions culturals una gran importància"
Carles Navales
El 1998 vaig escriure un llarg article titulat Reyes, payasos, flamencos y diablos en la ciudad crisol . Deia llavors, que Cornellà de Llobregat, com totes les ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona, és una amalgama d'orígens i que, en tals casos, la identitat es forja, també, a partir de la ciutat, tenint les manifestacions culturals una gran importància, que les converteix en elements de primer ordre en la formació de la identitat de les nostres ciutats i dels seus ciutadans. Em vaig ocupar del seu Festival Internacional de Pallassos com referent de primer ordre. Diumenge va acabar la seva 13 edició bianual.
El de Cornellà ha estat un certamen rodó. La ciutat -la ciutadania- va viure com seu aquest Festival Internacional de Pallassos. Les escoles van dur als alumnes, que van passar-s’ho molt bé. Els fills dels immigrants van veure en l'esdeveniment un senyal local de la seva nova identitat. Especialistes de la resta d'Espanya i Europa van intercanviar experiències.
Si haguéssim de resumir el que hem viscut, diríem que el tradicional pallasso de pista va desapareixent, i que els nous pensen en altre tipus d'espai, que no és el del circ: el seu és l'escenari italià, potser perquè viuen més treballant en cabarets i en music-halls, que sota carpa. Tampoc encaixen en nombres llargs. Els seus són del quart d'hora. Potser sigui aquest el toc d'alerta per a les noves generacions.
Van defraudar celebritats com Peter Shub, Mime Daniel o Housch ma Housch, a qui el Festival va encarregar espectacles d'una hora de durada, que van ser incapaces de compondre. Es van quedar en el “copiar i enganxar” números curts, de molts dels quals ni tan sols eren autors.
No és el cas de tots els moderns. En el festival d'Albacete vam poder gaudir amb David Larible, que va oferir un espectacle llarg, amb fil conductor que li donava coherència, i que era continua riallada. Cal esperar que l'organització del Festival sigui més exigent en el futur i desestimi actuacions carents d'argument: renunciar al plantejament, el llaç i el desenllaç no és senyal de modernitat, sinó d'arcaisme.
Imprimir Enviar notícia
Comentaris
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/euroclowns_29957.php
És cert que tots els espectacle d'una hora estaven fets a base de pedaços, però d'aquí a dir que van decepcionar...(¿a qui?) A mi em van decepcionar més algunes actuacions de l'Euroclowns (i això que només tenien 10 minuts). Jo crec que l'actuació del Peter Shub sí que va estar a l'alçada, les altres potser no tant.
També estria d'acord que el fet de que en un espectacle hi hagi argument o no, no el fa més o menys modern. Però... plantegem el problema d'una altra manera: ¿quants programadors programarien un espectacle de mitja hora? ¿No és la indústria la que força el format dels pallassos moderns i no ells mateixos? ¿en quina carpa pot actuar un pallasso amb idees pròpies?
Llàstima de no haver vist el Larible per poder comparar. És realment d'admirar que Larible sigui tan valorat fent entrades de represa (no originals) com fent espectacles d'autor d'una hora (encara que pels vídeos que he vist també semblen estar compostos per gags típics de treure voluntaris).
El que sí és cert és que per què fa als pallassos és més important el com fan les coses que el quines coses fan.