Molt recomanable la última producció dels Yllana, encara que ells no hi surtin.
És una obra per quatre excèntrics musicals molt ben feta amb un tractament de l'escenari, del ritme, de les llums i del so molt acurat. Juguen sobretot amb el contrapunt a la seriositat normalment associada a la música clàssica. El que fa de director, Ara Malikian, dona mostres d'una energia desmesurada i aporta una vitalitat a la música que no fa enyorar gens ni mica les versions en principi més precises de les conegudes obres que interpreten.
Els altres músics, Eduardo Ortega, Gartxot Ortiz i Fernando Clemente, juguen sovint al contrapunt entremaliat com fan els pallassos del circ i tenen unes expressions molt treballades (malgrat siguin músics i no actors ni pallassos). Inclús podriem parlar d'entrades clàssiques, com la de l'orquestra, la d'espatllar el concert del carablanca... però amb un toc personal
És una obra d'humor blanc per a tota la família, sense innovar massa en el terreny humorístic, ni massa tampoc en el musical. La majoria de peces són molt populars i no introdueixen a l'espectador en repertori nou (excepte en alguna ocasió), però el que sí és digne de lloança és que hagin triat un repertori tan tècnic, ja que els mateixos gags s'haguessin pogut fer amb cançons menys virtuosístiques. Toquen: Fantasia sobre Carmen (Sarasate), Danza Española (Manuel de Falla), Minuet (Boccherini), Canon (Pachelbel), Concert per a violí nº3 (Mozart), Capritx nº24 (Paganini) i L'estiu (Vivaldi). Entre les quals intercalen diferents melodies populars que remeten a un imaginari "universal" com la cançó de Tauró o El què el vent s'endugué o Merry Melodies de WB i una magnifica versió electrificada per violí sol de With or without you dels U2 i l'inoblidable Yumeji's theme de la banda sonora de In the Mood for Love (l'únic no tan reconegut).
Per sobre de tot m'agradaria destacar l'energia que transmeten i que et deixen amb la impressió que ho estan donant tot a cada moment fins acabar per terra i amb la llengua fora (literalment) amb l'estiu de Vivaldi (que malgrat els salts que fan semblen encertar totes les notes).
Fins al 15 de març a la Villaroel.
És una obra per quatre excèntrics musicals molt ben feta amb un tractament de l'escenari, del ritme, de les llums i del so molt acurat. Juguen sobretot amb el contrapunt a la seriositat normalment associada a la música clàssica. El que fa de director, Ara Malikian, dona mostres d'una energia desmesurada i aporta una vitalitat a la música que no fa enyorar gens ni mica les versions en principi més precises de les conegudes obres que interpreten.
Els altres músics, Eduardo Ortega, Gartxot Ortiz i Fernando Clemente, juguen sovint al contrapunt entremaliat com fan els pallassos del circ i tenen unes expressions molt treballades (malgrat siguin músics i no actors ni pallassos). Inclús podriem parlar d'entrades clàssiques, com la de l'orquestra, la d'espatllar el concert del carablanca... però amb un toc personal
És una obra d'humor blanc per a tota la família, sense innovar massa en el terreny humorístic, ni massa tampoc en el musical. La majoria de peces són molt populars i no introdueixen a l'espectador en repertori nou (excepte en alguna ocasió), però el que sí és digne de lloança és que hagin triat un repertori tan tècnic, ja que els mateixos gags s'haguessin pogut fer amb cançons menys virtuosístiques. Toquen: Fantasia sobre Carmen (Sarasate), Danza Española (Manuel de Falla), Minuet (Boccherini), Canon (Pachelbel), Concert per a violí nº3 (Mozart), Capritx nº24 (Paganini) i L'estiu (Vivaldi). Entre les quals intercalen diferents melodies populars que remeten a un imaginari "universal" com la cançó de Tauró o El què el vent s'endugué o Merry Melodies de WB i una magnifica versió electrificada per violí sol de With or without you dels U2 i l'inoblidable Yumeji's theme de la banda sonora de In the Mood for Love (l'únic no tan reconegut).
Per sobre de tot m'agradaria destacar l'energia que transmeten i que et deixen amb la impressió que ho estan donant tot a cada moment fins acabar per terra i amb la llengua fora (literalment) amb l'estiu de Vivaldi (que malgrat els salts que fan semblen encertar totes les notes).
Fins al 15 de març a la Villaroel.
Comentaris