Crec que al menys per aquí, estem acostumats a veure dansa amb molt poc moviment coreografiat, arts plàstiques abstractes on s'hi intueix poca tècnica, teatre amb poc text i completament incoherent, o concerts de música molt semblant al soroll. Art que depèn més del concepte que de la demostració de tècnica.Totes aquestes formes tenen un públic, una èlit que entén o fa veure que entén l'evolució de l'artista. Poca gent és capaç d´apreciar un saxofonista que fa cridar la canya de manera desagradable, només perquè és molt difícil de controlar-ho, o veure una peça de dansa on dos nois només es creuen caminant i cridant pel que simbolitza.
El Trapezi de Reus, és un dels pocs moments de l´any on podem veure espectacles de circ d'aquestes característiques.
Divendres a la nit vaig anar a veure les Jardins Circulaires. de la cie Vent d´Autan.
un duo entre un músic ( es clar amb un pedal de loops!!) i un acròbata: Rémy Balagué que juga amb una taula i un tamboret durant una hora.
L'estira, l'aixeca, hi dansa, en fa equilibris, però és clar, amb una lentitud cerimonial. L'espectacle estava molt ben fet però després de la jornada tant moguda que havia tingut em va semblar un pel lent.
Dissabte vaig veure Cridacompany, que anava entre el moviment, el cant i els malabars de contacte entre dos... Em va apassionar la presència d´ells dos i també la precisió de moviments, però també se'm va fer lent.
Diumenge vaig anar al Circo aèreo, i em va impressionar el número de malabars utilitzant la gabardina, es posava una pilota a la butxaca i li apareixia sobre el peu, i la tornava a llençar a dins i un altre cop a la butxaca i cap al peu i cap al coll i.... La resta de l'espectacle molt visual però també un pel lent, encara que com jo estava molt cansat va passar prou bé.
Bé, suposo que no he acabat d'entrar en aquests espectacles parlant tant dels espectacles com de la meva sensibilitat, però m'agrada que hi hagi espectacles per a tots els gustos al Trapezi.
Comentaris
Em va agradar la manera tan primitiva de cantar, el què passa és que ordenada en mig d'un esquema tan quadrat era més desconcertant que altra cosa. L'atmosfera que podia aconseguir crear de seguida es desfeia.
També és de valorar el treball d'investigació i compenetració dels dos ballarins-malabaristes. A mi, com a malabarista, em va interessar.
Per altra banda, no crec que es pugui classificar, a aquestes alçades, de espectacle contemporani, fa 20 anys que es veuen espectacles com aquest per tot arreu. Haurem de buscar un altre nom, però el fet que la gent no els vagi a veure sovint o que no siguin gaire populars simplement els converteix en elitistes o experimentals. Però estilísticament no estan trencant cap motllo, això de despullar-se ja ho hem vist fins i tot en un Combinat de l'Ateneu.