Tot i no haver pogut anar a veure el Cirque Ici a Gijón (per cert, si algú hi ha anat que ens ho expliqui!), he pogut anar a veure una altra obra de culte. Es tracta de "Las tribulaciones de Virginia", un espectacle que posa potes enlaire la manera de presentar una obra escènica. Aquest conte (per dir-li d'alguna manera) és dur i meravellós com un diamant, qüestionant permanentment els rols d'espectador i actor.
Pels que no conegueu la història, "Los hermanos Oligor" són dos germans de Tudela, que en un moment de baix estat d'ànim es van tancar en un soterrani i van començar crear coses que es movien, com una mena de joguines decadents, deformades, però que d'una manera o d'una altra funcionaven. Van utilitzar aquests elements per explicar un conte, una història real, de fet. Al principi només representaven el conte pels amics, fins que els responsables del lamentablement desaparegut Festival de Titelles de Barcelona el van veure i els hi van subvencionar tota la feina de transformar aquell soterrani, que ja semblava un abocador en un espai escènic transportable i que complís la legalitat.
L'espectacle es va veure per primera vegada al Festival aquest que dèiem l'any 2002. Va tornar el festival l'any 2006 (encara que aleshores el festival s'havia tornat més fashion i s'anomenava NEO) i va ser aquell any que em vaig quedar a la porta sense entrada...
Actuen molt poc i resulta difícil explicar res sense trencar la màgia per la gent que l'hagi de veure. L'espectacle transmet una senzilles i una sinceritat extremes i el sentit de l'humor que hi ha, gira al voltant de "què patètic queda expressar-se sense embuts", una mica el mateix que fan els pallassos. S'hi aborden molts temes, un dels més importants és la infància perduda, que encaixa totalment amb la posada en escena.
Si no poguéssiu anar-lo a veure (ja que no és fàcil d'ensopegar-lo), hi ha un documental sobre "com es va fer" que val molt la pena de veure també. En qualsevol cas, humilment, crec que és una de les obres capdals de l'art espanyol d'aquesta dècada que es va acabant.
Pels que no conegueu la història, "Los hermanos Oligor" són dos germans de Tudela, que en un moment de baix estat d'ànim es van tancar en un soterrani i van començar crear coses que es movien, com una mena de joguines decadents, deformades, però que d'una manera o d'una altra funcionaven. Van utilitzar aquests elements per explicar un conte, una història real, de fet. Al principi només representaven el conte pels amics, fins que els responsables del lamentablement desaparegut Festival de Titelles de Barcelona el van veure i els hi van subvencionar tota la feina de transformar aquell soterrani, que ja semblava un abocador en un espai escènic transportable i que complís la legalitat.
L'espectacle es va veure per primera vegada al Festival aquest que dèiem l'any 2002. Va tornar el festival l'any 2006 (encara que aleshores el festival s'havia tornat més fashion i s'anomenava NEO) i va ser aquell any que em vaig quedar a la porta sense entrada...
Actuen molt poc i resulta difícil explicar res sense trencar la màgia per la gent que l'hagi de veure. L'espectacle transmet una senzilles i una sinceritat extremes i el sentit de l'humor que hi ha, gira al voltant de "què patètic queda expressar-se sense embuts", una mica el mateix que fan els pallassos. S'hi aborden molts temes, un dels més importants és la infància perduda, que encaixa totalment amb la posada en escena.
Si no poguéssiu anar-lo a veure (ja que no és fàcil d'ensopegar-lo), hi ha un documental sobre "com es va fer" que val molt la pena de veure també. En qualsevol cas, humilment, crec que és una de les obres capdals de l'art espanyol d'aquesta dècada que es va acabant.
Comentaris