Mai he estat del tot d'acord amb l'afirmació que els pallassos "són com" nens. Sobretot perquè la majoria només mostren una versió parcial de la infància, vull dir amb això, que cada pallasso agafa la part que li convé i en cap cas intenta ser versemblant (crec que l'exhibicionisme de la falta de versemblança és gairebé una característica del circ). Però, què passa quan uns ballarins aborden el tema de joc i les joguines a la infància? Que surt una cosa totalment diferent, però també amb grans possibilitats.
La Cia. Los Moñekos, com els bons pallassos, aconsegueixen fer un espectacle posant-se a la pell de nenes o joguines que juguen (segons el moment i segons com ho vulgui veure l'espectador), sense caure en infantilismes, sinó el contrari, mostrant com són de primitius i salvatges els nens quan juguen tancats a la seva habitació (o passant a l'altra banda del mirall: com viurien les joguines si prenguessin vida, havent après només dels nens que les han estat manipulant). El tema de les joguines que prenen vida no és gens nou (de fet el Trencanous ja va d'això), però els Moñekos, l'enfoquen de manera diferent, molt més enèrgic i espontani que de costum, jugant a saturar l'espectador amb moviment, però també amb text, que té molt de clixés televisius, de bromes simples i escatològiques, com les que faria un nen (bromes que difícilment faria un pallasso). Sense ser el mateix, a vegades semblava un espectacle de les Chanclettes sense ajut multimèdia.
La gran atracció de l'espectacle està en el gest i el moviment, que és impressionant, per la varietat de registres que utilitzen i per la capacitat de comunicar-se amb el públic. A més, superen algunes barreres de la dansa contemporània, on a vegades s'exagera la parquedat de recursos escènics i dramatúrgics. En aquest espectacle, si cal parlar es parla, si cal cantar es canta, si cal ballar es balla i si no cal ballar no es balla (una cosa que costa de veure en la dansa contemporània), encara que a vegades també juguen a ballar quan no s'hauria de ballar. Totes aquestes coses es mostren a l'espectador d'una manera caòtica i sobreposada, hi ha moments en que s'enfila una història, per deixar-la a mitges i continuar-la més endavant, o no. Els jocs comencen i s'acaben sense cap lògica i no s'escatimen paraulotes, ni sortides de to.
Aquesta obra es va poder veure a Can Cronopis el mes de novembre, jo no el vaig poder veure, però al sortir de la funció d'ahir la gent que també l'havia vist allí comentava com havia millorat en tan poc temps. Tant de bo la puguem veure programada en un bon escenari aviat i sovint.
La Cia. Los Moñekos, com els bons pallassos, aconsegueixen fer un espectacle posant-se a la pell de nenes o joguines que juguen (segons el moment i segons com ho vulgui veure l'espectador), sense caure en infantilismes, sinó el contrari, mostrant com són de primitius i salvatges els nens quan juguen tancats a la seva habitació (o passant a l'altra banda del mirall: com viurien les joguines si prenguessin vida, havent après només dels nens que les han estat manipulant). El tema de les joguines que prenen vida no és gens nou (de fet el Trencanous ja va d'això), però els Moñekos, l'enfoquen de manera diferent, molt més enèrgic i espontani que de costum, jugant a saturar l'espectador amb moviment, però també amb text, que té molt de clixés televisius, de bromes simples i escatològiques, com les que faria un nen (bromes que difícilment faria un pallasso). Sense ser el mateix, a vegades semblava un espectacle de les Chanclettes sense ajut multimèdia.
La gran atracció de l'espectacle està en el gest i el moviment, que és impressionant, per la varietat de registres que utilitzen i per la capacitat de comunicar-se amb el públic. A més, superen algunes barreres de la dansa contemporània, on a vegades s'exagera la parquedat de recursos escènics i dramatúrgics. En aquest espectacle, si cal parlar es parla, si cal cantar es canta, si cal ballar es balla i si no cal ballar no es balla (una cosa que costa de veure en la dansa contemporània), encara que a vegades també juguen a ballar quan no s'hauria de ballar. Totes aquestes coses es mostren a l'espectador d'una manera caòtica i sobreposada, hi ha moments en que s'enfila una història, per deixar-la a mitges i continuar-la més endavant, o no. Els jocs comencen i s'acaben sense cap lògica i no s'escatimen paraulotes, ni sortides de to.
Aquesta obra es va poder veure a Can Cronopis el mes de novembre, jo no el vaig poder veure, però al sortir de la funció d'ahir la gent que també l'havia vist allí comentava com havia millorat en tan poc temps. Tant de bo la puguem veure programada en un bon escenari aviat i sovint.
Comentaris