Moltes coses el cap de setmana passat i ningú explica res! M'agradaria saber com ho van fer els malabaristes de Mataró... si no, ja els veurem un altre dia.
Divendres vaig anar a veure "Los sueños de Leonor" d'Anita Maravillas Teatro. És molt bona. Aconsegueix construir un personatge perdurable (la Leonor) i altres personatges molt carismàtics (com la mort). A més, la història no és tan banal com semblen la majoria d'arguments del teatre de titelles. No contentes amb això també despleguen una gran gamma de textures en això dels titelles: Des de titelles de pal que interpel·len als espectadors, fins a espectrals titelles de fils que floten per l'escenari i també titelles gegants que semblen de carn i ossos (o només d'ossos més concretament). L'altra obra que tenen en gira i que es va poder veure a l'Ateneu de 9 barris l'altre diumenge (Sarean Sun Sun) no em va agradar tant, peca una mica d'infantil en alguns moments i de transcendental en d'altres, encara que té els seus moments i alguns titelles magnífics.
Dissabte vaig optar pel clàssic: el Combinat de l'Ateneu. Menys cohesionat temàticament que d'altres vegades, però molt fluït i amb números van ser tots prou bons i nous (per mi si més no). El que més em va agradar (contra tot pronòstic) va ser el duo de trapezi fix de Contxita i Merceditas, ple de figures interessants i de molta força i els personatges eren prou simpàtics. El número de Chapa y Beni que combinava "masteler" (mástil en castellà) amb la bàscula es veu amb moltes possibilitats, però potser amb un ritme més ràpid hagués guanyat espectacularitat. L'Adriano (Disco-Lover) té un personatge molt ben creat que omple l'escena faci el què faci, en aquest cas va fer alguns equilibris sobre el rola-rola i va aguantar coses amb un pal agafat amb les dents (¿té nom això? Si tinguéssim un diccionari què bé aniria! (o;). També hi va haver en Dudu, un mim ("mim-que-parla" de fet) que va servir de fil conductor de l'espectacle i va tenir un parell de moments de protagonisme, relatant una història de pesca i deixant volar la imaginació amb un metro d'aquells antics. Potser el número més tècnic del combinat i l'únic que no va usar el sentit de l'humor com a punt de contacte amb el públic, va ser el l'impressionant i hipnòtic número d'equilibris sobre mans de Marion Guyez fet com a càmera lenta (una mica rollo butoh) amb la dificultat afegida que això dona als equilibris. Va ser com un moment de relax en mig del combinat que va contrastar perfectament.
Divendres vaig anar a veure "Los sueños de Leonor" d'Anita Maravillas Teatro. És molt bona. Aconsegueix construir un personatge perdurable (la Leonor) i altres personatges molt carismàtics (com la mort). A més, la història no és tan banal com semblen la majoria d'arguments del teatre de titelles. No contentes amb això també despleguen una gran gamma de textures en això dels titelles: Des de titelles de pal que interpel·len als espectadors, fins a espectrals titelles de fils que floten per l'escenari i també titelles gegants que semblen de carn i ossos (o només d'ossos més concretament). L'altra obra que tenen en gira i que es va poder veure a l'Ateneu de 9 barris l'altre diumenge (Sarean Sun Sun) no em va agradar tant, peca una mica d'infantil en alguns moments i de transcendental en d'altres, encara que té els seus moments i alguns titelles magnífics.
Dissabte vaig optar pel clàssic: el Combinat de l'Ateneu. Menys cohesionat temàticament que d'altres vegades, però molt fluït i amb números van ser tots prou bons i nous (per mi si més no). El que més em va agradar (contra tot pronòstic) va ser el duo de trapezi fix de Contxita i Merceditas, ple de figures interessants i de molta força i els personatges eren prou simpàtics. El número de Chapa y Beni que combinava "masteler" (mástil en castellà) amb la bàscula es veu amb moltes possibilitats, però potser amb un ritme més ràpid hagués guanyat espectacularitat. L'Adriano (Disco-Lover) té un personatge molt ben creat que omple l'escena faci el què faci, en aquest cas va fer alguns equilibris sobre el rola-rola i va aguantar coses amb un pal agafat amb les dents (¿té nom això? Si tinguéssim un diccionari què bé aniria! (o;). També hi va haver en Dudu, un mim ("mim-que-parla" de fet) que va servir de fil conductor de l'espectacle i va tenir un parell de moments de protagonisme, relatant una història de pesca i deixant volar la imaginació amb un metro d'aquells antics. Potser el número més tècnic del combinat i l'únic que no va usar el sentit de l'humor com a punt de contacte amb el públic, va ser el l'impressionant i hipnòtic número d'equilibris sobre mans de Marion Guyez fet com a càmera lenta (una mica rollo butoh) amb la dificultat afegida que això dona als equilibris. Va ser com un moment de relax en mig del combinat que va contrastar perfectament.
Comentaris