Una idea original de Les 7 doigts de la main
ORGANITZA : La Central del Circ i el Mercat de les Flors.
DIRECTOR DEL PROJECTE : Samuel Tétreault (Les 7 doigts de la main)
EQUIP ARTÍSTIC LOCAL
Intèrprets Alexander John Weibel (corda fluixa i violí), Antonio Vargas (verticals i acrobàcia), Gemma Palomar (perxa xinesa), Lautaro Rosas (músic), Marilén Ribot (corda volant), Matías Marré (roda cyr)
Coreògraf i co-director artístic Sergio Mendes
Músic: Lautaro Rosas
Disseny llums: Quim Aragó
Videocreació i VJing: Lili Marsans
Videocreació i cameraman: Javier Aparisi
Disseny Escenografia i construcció: Laboratori de creació (Mireia Cusó i Judit Vidal)
Disseny vestuari i confecció: Roberta Petit
EQUIP ARTÍSTIC QUÈBEC
Director artístic i artista de circ Samuel Tétreault
Artistes circ Geneviève Drolet, Marie-Ève Dicaire, Julie Choquette
Ballarina “Body-percussion” Sandy Silva
Direcció musical i Músics Charmaine Leblanc, Dino Giancola
Amb el suport de:
- Consell Nacional de la Cultura i de les Arts
- Canadian Arts Council (CAC)
- Ministère de la Culture, des Communications, et de la Condition féminine du Québec
- Ministère des Relations Internationales du Québec
- Conseil des Arts et des Lettres du Québec
- Conseil des Arts du Canada
- Bureau du Québec
- Institut Francès de Barcelona
- Institut de Cultura de Barcelona
PD:
Com a professional (de les matemàtiques) em preguntava el perquè del nom Fibonacci. Ja tenia la intuïció que vindria de la famosa successió (0 1 1 2 3 5 8 13 21...), però pensava que l'excusa seria la extensa presencia dels nombres de la successió a la natura o la relació amb els fractals, però NO. Ai las! És per la relació amb el nombre d'or grec. Aquest nombre s'obté prenent el limit de la divisió de dos nombres consecutius a la successió i correspon a la raó que hi ha entre els costats dels rectangles que usaven els grecs en les seves construccions, ja que no són ni massa estirats, ni massa allargats, sinó perfectes (auri=daurat=diví=perfecte...) O sigui que es diu projecte Fibonacci, perquè s'aproxima cada cop més a la perfecció (sota una premissa estètica concreta s'entén (i no gaire hel·lènica em temo)). Això m'ha fet venir a la memòria algunes elucubracions que havíem fet amb el Biel de Solfasirc sobre la possible relació del nombre d'or i la proporció ideal entre el temps de retenció i el temps d'enlairament d'un objecte al fer malabars (o sigui la manera de fer malabars perquè no quedi uns moviments ni massa estirats, ni massa sincopats, però això és una altra història...
Comentaris