L´altra dia vaig anar a veure al SAT teatre de St. Andreu el nou espectacle de l´Alba Sarraute i cia., "Soy la otra (La diva)", una bona experiència en tots les sentits. Intentaré no parlar de l´espectacle, us el recomano sense dubte, tot i el meu gran moment de dubte personal on em trobo. Quantes contradiccions! Com a la vida no?
Sortint de l´espectacle estava plè d´emocions, dolçes i amargues. Parlant amb un company em va dir: "A mi aquests espectacles que fan pensar, que vols que et digui..." Llavors m ´en vaig enrecordar del meu pare quan va venir a veure els espectacles de fi de formació de l´escola Fratellini i al acabar em va dir: "M´agradaven més els de 9barris de l´escola Rogelio Rivel, em feien riure més..." A la sortida del Sat teatre, mentre continuàvem fumant un cigarret post-espectacle, el meu company va continuar reflexionant amb veu alta: "és com aquests espectacles francesos on no entens res i et fa pensar, jo quan veig un espectacle així em dic que deu ser françés, jo passo..." Les meves vivencies personals del moment, el retrobament d´un gran amic i professor de teatre, l´espectacle de L´Alba i cia., aquella conversa, el meu pare... Tot plegat em va donar molt per pensar.
Personalment crec que la societat no té ganes de questionarse moltes coses, no té ganes de viure preocupat per això o per allò altre, perque ja es prou dura la seva vida. Llavors quin sentit té la feina d´un artista que intenta a través del seu treball aportar un granet de sorra en la consciència col.lectiva? I quin sentit té si només la poden veure els privilegiats i no tothom?
Potser aquí, a Catalunya ( i potser a tot arreu), ens fa falta una mica de reflexió sobre quin és el paper que la gent de l´espectacle juguem, i en concret la gent de circ. Som només els que fem riure la canalla el diumenge mentre els pares parlen de futbol i les mares del seu jardí?
Crec que vivim en un país (també un món), mancat d´emocions verdaderes, de sentiments, d´ideals, tapem aquests vuits amb la televisió basura, amb tot allò material mancat d´ànima, amb diners, i jo el primer!! i ara mirem on som: En una crisis on tothom es tira els plats pel cap...
Salut a tots
Sortint de l´espectacle estava plè d´emocions, dolçes i amargues. Parlant amb un company em va dir: "A mi aquests espectacles que fan pensar, que vols que et digui..." Llavors m ´en vaig enrecordar del meu pare quan va venir a veure els espectacles de fi de formació de l´escola Fratellini i al acabar em va dir: "M´agradaven més els de 9barris de l´escola Rogelio Rivel, em feien riure més..." A la sortida del Sat teatre, mentre continuàvem fumant un cigarret post-espectacle, el meu company va continuar reflexionant amb veu alta: "és com aquests espectacles francesos on no entens res i et fa pensar, jo quan veig un espectacle així em dic que deu ser françés, jo passo..." Les meves vivencies personals del moment, el retrobament d´un gran amic i professor de teatre, l´espectacle de L´Alba i cia., aquella conversa, el meu pare... Tot plegat em va donar molt per pensar.
Personalment crec que la societat no té ganes de questionarse moltes coses, no té ganes de viure preocupat per això o per allò altre, perque ja es prou dura la seva vida. Llavors quin sentit té la feina d´un artista que intenta a través del seu treball aportar un granet de sorra en la consciència col.lectiva? I quin sentit té si només la poden veure els privilegiats i no tothom?
Potser aquí, a Catalunya ( i potser a tot arreu), ens fa falta una mica de reflexió sobre quin és el paper que la gent de l´espectacle juguem, i en concret la gent de circ. Som només els que fem riure la canalla el diumenge mentre els pares parlen de futbol i les mares del seu jardí?
Crec que vivim en un país (també un món), mancat d´emocions verdaderes, de sentiments, d´ideals, tapem aquests vuits amb la televisió basura, amb tot allò material mancat d´ànima, amb diners, i jo el primer!! i ara mirem on som: En una crisis on tothom es tira els plats pel cap...
Salut a tots
Comentaris