Tranuites al Periodico i a l´Avui.

Crítiques del Periódico i de l´Avui. Només aclarir que quan el critic del Periódico Gonzalo es refereix a la barra russa, de fet s´esta referint a la perxa xinesa, no confondre amb la barra russa que consta de una barra entre dos forçuts que impulsen un acròbata ( com per exemple a alegria del circ del sol que arriba el febrer)

Entre acròbates Un espectacle original. Reunir en un atractiu escenari carregat de poesia quatre disciplines com la música (Lluís Llach), el circ (Alberto Barrera, Ane Miren, Fura, Jorge Albuerne, Manolo Alcántara), la interpretació (Montse Rodríguez) i la coreografia (Marta Carrasco) té molt d'aventura creadora. Tranuites Circus és una proposta d'una hora de durada que conjuga, en moments de forma exquisida, aquestes disciplines i en què les intervencions en directe de Llach adquireixen protagonisme. Teatre visual i circ creat per Lluís Danés amb un discurs definit: abordar la necessitat humana de somiar per fugir de la realitat de cada dia i creure en un món diferent; i això, des d'una mirada agredolça. Ho aconsegueix a través d'una vella realitat: la unió fa la força. El director i Llach conceben els personatges com a éssers que salten d'una realitat diària a una altra d'onírica: són els tranuites. Un joc intel·ligent permet veure números d'acrobàcia, contorsió, aeris, equilibris, barra xinesa... Exercicis recolzats en peces de Llach com Tinc un clavell per tu, Somniem, Viatge a Itaca i Amor particular. L'espectador té davant seu un muntatge fortament visual, ben il.luminat, en què brilla el conjunt, la força de la imatge. En aquest sentit la representació, enfosquida la nit de l'estrena per un procés catarral de Llach, té moments esplèndids, dibuixats amb poesia i ironia. Com l'escena en què una parella ja gran devora com un gran bouffe un sopar grotesc i luxós, o aquella altra en què una ballarina interpreta El llac dels cignes amb cistells en lloc de sabatilles. Potser amb una mirada circense els números no tenen un gran virtuosisme, però, envoltats per la música i el treball coreogràfic de Carrasco, el resultat és suficient. S'agraeix l'esperit aventurer de Llach que, juntament amb Danés, propicia un espectacle ben diferent, acurat, que entra pels ulls i que suma tres disciplines: el circ, la música i la coreografia. Gonzalo Pérez de Olaguer El Periódico 05/01/2007 Una dimensió particular El circ i l'univers dels somnis tenen molt en comú. La literatura, el teatre i el cinema hi han burxat molt, sovint des del tòpic artísticament eixorc i algun cop amb mestratge (Goncourt, Genet, Fellini i pocs més). Tranuites convida l'espectador a entrar a l'univers dels somnis per tal d'empaitar la realitat, a somiar l'impossible per tal d'aconseguir el possible. El vehicle és una acurada selecció de números de circ combinada amb cançons de Lluís Llach. Ell en directe, arranjaments nous, set músics excel·lents i les coreografies de Marta Carrasco contribueixen a un plausible resultat escènic i musical. Tenim el privilegi de veure junts un grapat de primeres figures del circ català, complementats per l'acròbata Alberto Barrera i l'actriu Montse Rodríguez. Si Ane Miren es desfulla sota L'arbre nu contorsionant-se sobre el piano d'en Llach, després s'encabirà en una vella maleta per viatjar amb l'ànima fins a Ítaca. Si el personatge del funàmbul Manolo Alcántara apuntava genialitats a Locomotivo (2005), Marta Carrasco (Premi Nacional de dansa 2005) les ha convertides en poesia escènica. Si Jorge Albuerne, gestor artístic de La Makabra, demostrava ofici i saber estar amb el solo Dos (2004), aquí domina la perxa xinesa i treballa personatge. Els números de Fura, fets sempre de caràcter, delicadesa i alè espiritual, harmonitzen perfectament amb certes cançons de Llach (per mi, la simbiosi entre les teles i Un núvol blanc regala un dels moments més vibrants de l'espectacle). Han faltat assajos. Fura ha tingut problemes amb la subjecció de les teles (les necessitats tècniques del circ no són només les del teatre). Hi ha números que podent ser una perla han quedat a mig camí; potser Carrasco encara els pot donar un toc d'àngel (penso en quan l'actriu es desvesteix perquè el funàmbul es vesteixi dalt del fil, o en el suggeridor ballet del bastó ofert com a bis). La posada en escena corria el perill de grinyolar perquè Danés s'ha mirat el circ de manera dual: números amb tractament contemporani com la contorsió, el cable, la perxa xinesa i les teles conviuen amb d'altres (la freak, l'àpat grotesc, algun punt de la ballarina) que correspondrien a una visió del circ més aviat arqueològica o pseudoromàntica. Dit això, cal ressaltar que l'equip encapçalat per Llach, Danés i Carrasco ofereix un espectacle amb dimensió particular, factura genuïna i qualitat alta. A més, acosta dos àmbits (circ i cançó) que fins ara vivien d'esquena, cosa que em sembla de gran interès des dels punts de vista artístic i social. Com que l'entusiasta resposta del públic indica que l'invent funciona, és probable que aquesta producció del Nacional es converteixi en un referent del circ contemporani català. Jordi Jané Avui 06/01/2007