No és un espectacle de circ, però ja que ens van convidar com a redactors d'aquest blog és de justícia dir algunes paraules.
En aquest blog, a vegades, hem sigut una mica sarcàstics amb la dansa contemporània, però també hi ha coses de qualitat. Ei! No rigueu que parlo seriosament. Hi ha gent com Les Ballets C de la B, el Ballet de Maurice Bejart, el Ballet Preljocaj o Akram Kahn que tenen espectacles realment bons. El setembre que ve, per exemple, venen dos companyies de gran interès: la Companyia de Pina Bausch (Liceu) i la de Philippe Decouflé (TNC). I ja posats a recomanar també us recomano "A disappearing number" una veritable joia d'escenografia, una lliçó de com utilitzar vídeo projeccions d'una manera coherent i sense malmetre la vitalitat del teatre (ho dic a tomb de que Decouflé també és un apassionat investigador de les possibilitats del vídeo en les arts escèniques, una cosa encara poc explotada al circ).
En aquest cas, el protagonista de Sutra és Sidi Larbi Cherkaoui (component de Les Ballets C de la B que vam poder veure fa poc amb Zero Degrees) junt amb 18 monjos Shaolin.
Comparant amb l'últim espectacle Shaolin que va passar per Barcelona, aquest és molt més interessant. L'anterior era com una mostra folklòrica descontextualitzada, seria com fer una exhibició castellera al Covent Garden (no dic que no es pugui fer, però si ho fas cal que ho adaptis a l'espai i a un públic que ha pagat entrada i això marca distàncies). La cultura popular (com ho són les exhibicions Shaolin) està pensada per un ambient de festa major on públic i actors s'ho passen bé plegats. Si es vol fer el mateix en un escenari no funciona (a no ser que hi hagi algun tipus de parentesc o complicitat previ a l'obra entre actor i espectador), cal donar alguna cosa més a l'espectador. En el cas de Sutra, l'escenografia es redueix a 16 caixes on hi cap una persona. Dins, fora, sobre i sota les quals els monjos i el ballarí desarrollen l'espectacle, creant l'espai i després adaptant-se a aquest. Hi ha, des de escenes de conjunt en que usant totes les caixes es crea un espai comú (laberint, escenari, mur, torre, nínxols,...) i escenes on les caixes es disgreguen i sembla que a cadascú li molesti la caixa dels altres. En resum, és una reflexió sobre l'espai vital, creat per nosaltres mateixos i també pels altres, limitant-nos i donant-nos noves possibilitats alhora. Destaquen algunes idees magnífiques com la construcció d'una espècie de Lotus gegant, l'escena del mur, la inclusió d'un nen que fa com de protagonista junt amb Cherkaoui, la caiguda de les caixes com fitxes de domino i la música en directe.
Certament, l'espectacle és lent i per a un públic circense (on es diu que s'ha d'anar a un espectacle com un nen (innocent i impacient)) pot sembla que hi ha moltes estones de palla i pocs salts mortals. No hi estaria d'acord, ja que hi ha obres que intenten anar més enllà d'entretenir i suposo que explicar la filosofia Shaolin continguda en els Sutres usant dansa i acrobàcia no pot reduir-se a salts espectaculars i lluites d'espasa. Personalment, no crec que totes les obres hagin de ser vistes espontàniament, algunes es poden apreciar millor si coneixem el tema que es tracta i els símbols que s'utilitzen.
Per cert, les dues obres Sutra i A disappearing number s'acaben aquest diumenge.
Comentaris
Em molesta aquesta postura de superioritat. En resum m´ha agradat mes el video que l´espectacle, suposo que per que estava asegut a la 19ena fila...
Sí que és cert que es desprèn aquesta sensació, sobretot al principi on ell controla les caixes en miniatura. Però jo penso més en la figura de Mestra que en la de Opressor. O si vols el què s'ho mira de lluny sense mescalar-s'hi, fins al final on es s'integra de manera indistingible als altres.
Sobre el vídeo... has d'aprendre a tenir paciència, a valorar les pauses. És com quan tu balles en el teu número és tope avorrit, però ho aguantes perquè després veuràs un parell de mortals.
Pel que fa a que el ball, es aborrit estic completament d´acord amb tu. A veure si el Grec que ve em deixen dirigir un espectacle a mi tot sol.
En el cas de Sutra crec que és per ritme i estètica, tot flueix sense parar de manera lenta fins que col·lapsa en un instant "màgic". En el cas del teu número el ball, li dona personalitat i fa que els personatges no siguin tan plans, a més, dóna un aire de frivolitat a un número certament perillós. Potser no és tan coherent amb el concepte global del número com Sutra, però funciona millor (com a mínim en una pista de circ).