La primera reflexió d’aquest nou apartat ha sortit de forma espontània i imprevista. Si consulteu els comentaris al "post" La vie , veureu el seu orígen.
El tema a reflexionar és: Per què una pista rodona crea més complicitat?
L’aportació més significativa l’ha feta, com no, l’home roda, en karoli, per evidentíssimes “al.lusions”. La seva reflexió surt de l’experiència i s’atreveix a dir que: “el millor espai per actuar és el cercle total”.
És cert que si baixem al terreny pràctic es poden posar objeccions, però ens quedem en el terreny de la reflexió i subscrivim el que diu en karoli. Argumenta que actuant en un cercle “es pot arribar a la catarsi col.lectiva. Perquè l'energia que desprèn el public, els riures, les sorpreses , els aplaudiments, són vibracions positives que reboten entre el públic i els artistes”.
Afegim, a aquesta constatació, una doble pregunta: Per què es produeix això que diu en karoli? Es produeix amb la mateixa intensitat en altres espais escènics?
Una resposta a tot això és que les formes rodones o arrodonides són les més naturals i habituals en la creació i en l’existència humana: els astres (sol i lluna), els planetes, moltíssimes fruites, llegums, hortalisses, insectes, ous ..., parts del nostre cos (cap, ulls, pits, genitals). El nostre primer receptacle és una bossa arrodonida i la nostra primera postura és arrodonida. No és el mateix menjar o reunir-se en una taula cuadrada o rectangular que en una taula rodona. En definitiva, podríem fer una bona llista de la gran quantitat de formes rodones o arrodonides, tan naturals com artificials, que envolten la nostra quotidianitat. No diguem si ens fiquem en l'entorn del circ: carpa, boles, aros, nas de pallasso, roda alemanya, monocicle, anella, salts mortals...
Aquesta forma és la que sentim més propera, on ens trobem instintivament més còmodes, i per tant, on ens sentim més receptius i on esdevenim més comunicatius a tots els nivells. Les formes arrodonides eliminen barreres físiques, ambientals i psíquiques; apropen i teixeixen vincles naturals de connexió, de sintonia, de complicitat. Tot esdevé més fàcil, amable i cordial. La forma rodona o arrodonida esdevé un àmbit de comunió.
Deixant la reflexió i anant a la construcció de números de circ, no totes les disciplines són susceptibles de ser assaborides per un marc visual de 360º, però pensar els números perquè siguin gaudits per un marc visual el més arrodonit possible pot contribuir a que l'espectacle quedi "rodó".
El tema a reflexionar és: Per què una pista rodona crea més complicitat?
L’aportació més significativa l’ha feta, com no, l’home roda, en karoli, per evidentíssimes “al.lusions”. La seva reflexió surt de l’experiència i s’atreveix a dir que: “el millor espai per actuar és el cercle total”.
És cert que si baixem al terreny pràctic es poden posar objeccions, però ens quedem en el terreny de la reflexió i subscrivim el que diu en karoli. Argumenta que actuant en un cercle “es pot arribar a la catarsi col.lectiva. Perquè l'energia que desprèn el public, els riures, les sorpreses , els aplaudiments, són vibracions positives que reboten entre el públic i els artistes”.
Afegim, a aquesta constatació, una doble pregunta: Per què es produeix això que diu en karoli? Es produeix amb la mateixa intensitat en altres espais escènics?
Una resposta a tot això és que les formes rodones o arrodonides són les més naturals i habituals en la creació i en l’existència humana: els astres (sol i lluna), els planetes, moltíssimes fruites, llegums, hortalisses, insectes, ous ..., parts del nostre cos (cap, ulls, pits, genitals). El nostre primer receptacle és una bossa arrodonida i la nostra primera postura és arrodonida. No és el mateix menjar o reunir-se en una taula cuadrada o rectangular que en una taula rodona. En definitiva, podríem fer una bona llista de la gran quantitat de formes rodones o arrodonides, tan naturals com artificials, que envolten la nostra quotidianitat. No diguem si ens fiquem en l'entorn del circ: carpa, boles, aros, nas de pallasso, roda alemanya, monocicle, anella, salts mortals...
Aquesta forma és la que sentim més propera, on ens trobem instintivament més còmodes, i per tant, on ens sentim més receptius i on esdevenim més comunicatius a tots els nivells. Les formes arrodonides eliminen barreres físiques, ambientals i psíquiques; apropen i teixeixen vincles naturals de connexió, de sintonia, de complicitat. Tot esdevé més fàcil, amable i cordial. La forma rodona o arrodonida esdevé un àmbit de comunió.
Deixant la reflexió i anant a la construcció de números de circ, no totes les disciplines són susceptibles de ser assaborides per un marc visual de 360º, però pensar els números perquè siguin gaudits per un marc visual el més arrodonit possible pot contribuir a que l'espectacle quedi "rodó".
Comentaris
La forma de cercle no és innata. El lloc escènic circular és una herència grega (altres civilitzacions ho feien d'una altra manera). Els Romans ho van copiar i així es va estendre fins a finals del període Elisabetià (Atenció! Les obres de Shakespeare encara es representaven en teatres d'escena circular on el públic quasi envoltava l'escenari (tipus circ).
Després van guanyar terreny els decorats espectaculars, cada cop més ben fets, també l'escenografia més complexa i finalment la il·luminació. Tot això demana tenir un fons pla i que el públic estigui de cara (així diguem-ne va aparèixer la platea al lloc on abans hauria d'haver anat l'escenari i es va crear la caixa escènica).
No us sona aquesta història? Vull dir deixar de valorar la feina de l'artista per aplaudir posades en escena espectacular i efectes especials? Doncs sí, això també passa al circ (i sobretot al cinema), només cal veure coses com El Circo di Venecia o Pirates que han seguit l'estela del Cirque du Soleil. Deixar la pista circular per l'escena és prioritzar l'escenografia a treball de l'actor. El teatre, el circ,... si són de qualitat, poden prescindir d'una gran escenografia i, alhora, una gran escenografia pot amagar un treball actoral pèssim.
Finalment, Wagner va eliminar l'últim que quedava del cercle (ja que havia esdevingut superflu) i va convertir tot el públic en platea donant com a resultat els teatre i cinemes moderns (on tetes les cadires miren de cara a l'escenari). Apuntar que Wagner també es va inventar la fossa dels músics perquè no distreguessin als espectadors. Antigament els músics estaven a la vista, formaven part de l'espectacle escènic. Val a dir que aquesta tradició encara es manté en el mon del circ (clàssic).
En resum, la història de la pèrdua del cercle com a escenari és directament proporcional al creixen d'interès per la parafernàlia escènica (i conseqüentment la pèrdua d'interès en el treball actoral).
Com dieu el cercle es el moviment col.lectiu de protecció mes espontani, el ramat, l'atropament, la recerca de l'escalfor a la vora del foc.
"Avui la paraula circ designa igualment un gènere d'espectacle que un edifici, un tipus de representació i una arquitectura.
El primer edifici especial d'aquesta mena i portant aquest nom es el Royal Circus que un "ecuyer", Charles Hugues, contruí l'any 1782 en el poble de Lambeth al sud-est de Londres. L'idea venia propbablement del seu soci, Charles Dibdin, escitor, actor i compositor.
En el continent, el primer establiment a anomenar-se així va estar el Cirque Olympique, obert el 1816 a Paris, entre els carrers St. Honoré i el carrer de Mpnt-Thabot.
Per a molts la gènesi de l'arquitectura del circ es l'anfiteatre que els romans freqüentaven durant els regnats de Cesar i Vespacià.
Totes aquestes dades senyalen el cavall i el genet com a punt de partida del dipsositiu cercle.
Així dincs el nostre circ es la seqüela d'una cultura urbana i europea, sortida del Renaixament i a través d'ell, de l'Antiquitat.
La disposició dels assistents al circ s'oposa a la del teatre.
La arquitectura del circ es desmitificadora dins un espai sense il.lusió.
Tota la mquinaria queda exposada als ulls del public.
En termes estétics la pista es mes propera a l'escultura, que pot ser observada de tots els angles i l'escena a l'italiana a la pintura, de visió frontal."
He tret aquestes dades en el llibre "Architectures du Cirque" d'en Christian Dupavillon de les Editions du Moniteur per a qui ho pugui necessitar.
Per la meva banda una pista es més un espai de vida i acció que de representació o interpretació.
Per bé que qualsevol manera de viure i interpretar la pista em sembla vàlida sempre que no vagi en contra de la vida en general.