Hem tingut l’ocasió de visitar, trepitjar, gaudir i provar el monumental teatre d’Epidaure, situat al sud de la península del Peloponès, en terres gregues. Es tracta d’un espai escènic construit el segle IV abans de Crist per l’arquitecte Policlet el Jove amb una capacitat gens menyspreable de 14.000 espectadors. El que nosaltres diem escenari o pista (no entrem en els noms grecs perquè ens farem un embolic i aquí no interessa) manté la forma rodona antiga dels teatres grecs i té un diàmetre de vint metres.
Aquest teatre, a més de ser considerat el millor conservat de l’antigor té una acústica excepcional i impressionant: des de les grades més altes es pot escoltar sense cap dificultat als actors que, situats al mig de l’escenari, parlen en veu baixa.
Vam fer la prova. Situats en la última filera de les grades, des d’on l’escenari semblava gairebé una anella, els cants i les veus ens arribàven sorprenentment amb una gran nitidesa.
Vam baixar a l’escenari i situats al seu bell mig vam començar a recitar el Càntic de les Criatures de sant Francesc. L’experiència va ser indescriptible. La nostra veu ens retornava talment com quan parlem per un micròfon, però ho fèia de forma enormement amplificada. Mai havíem experimentat una cosa així. La nostra pròpia veu gairebé ens aclaparava! Asseguraria que els micròfons i els altaveus més sofisticats no tenen la capacitat d’amplificar amb tanta perfecció la veu humana. I tot de forma natural!!
Us imagineu una pista de circ tan ben feta que no necessités micros? Quin alliberament pels artistes! En els teatres grecs això no era cap problema, especialment en el d’Epidaure.
Aquest teatre, a més de ser considerat el millor conservat de l’antigor té una acústica excepcional i impressionant: des de les grades més altes es pot escoltar sense cap dificultat als actors que, situats al mig de l’escenari, parlen en veu baixa.
Vam fer la prova. Situats en la última filera de les grades, des d’on l’escenari semblava gairebé una anella, els cants i les veus ens arribàven sorprenentment amb una gran nitidesa.
Vam baixar a l’escenari i situats al seu bell mig vam començar a recitar el Càntic de les Criatures de sant Francesc. L’experiència va ser indescriptible. La nostra veu ens retornava talment com quan parlem per un micròfon, però ho fèia de forma enormement amplificada. Mai havíem experimentat una cosa així. La nostra pròpia veu gairebé ens aclaparava! Asseguraria que els micròfons i els altaveus més sofisticats no tenen la capacitat d’amplificar amb tanta perfecció la veu humana. I tot de forma natural!!
Us imagineu una pista de circ tan ben feta que no necessités micros? Quin alliberament pels artistes! En els teatres grecs això no era cap problema, especialment en el d’Epidaure.
Comentaris